Riso es va preguntar si realment hem d’acceptar a la parella tal com és. La seva resposta va ser “depèn” (...) La resposta és acceptar l’altre sempre que la seva felicitat no depengui de la meva infelicitat(...)
Els diferents estils afectius patològics (...) són més freqüents en homes i, per tant, les víctimes són majoritàriament les dones.
[Ens equivoquem] en aferrar-nos en tots aquests imaginaris negatius o absurd, això que l’amor és per a tota la vida, que l’amor tot ho pot o justifica qualsevol cosa. Hi ha maneres d’amar que poden enfonsar l’altre, que el consumeixen lentament o el confonen, fins el punt de sentir-se irracionalment culpable o creure que patir per amor és un fet normal i generalitzat, com si estimar i ser víctima fos la mateixa cosa(...)
Quan una dona toca fons i diu prou, té la saviesa del no, i llavors percep com un drapet l’home al que tant havia estimat, desapareix l’amor i no hi ha res a fer(...) Resulta curiós observar com molts homes poden seguir estimant a les seves ex dones. L’home pot seguir desitjant a algú que no estima amb molta més facilitat. La dona ha de contextualitzar més a l’home, per a elles la filia, l’amistat, és molt important(...)
[els ingredients per a que funcioni una relació són] desig, amistat i preocupació per l’altre(...)
Això de donar i no esperar res a canvi potser que funcioni a estones, però només a estones(...) Però hi ha tants màrtirs i són tan venerats per la cultura de l’amor incondicional!
La dominació ha de ser alternada, un domina en el terreny en el que entén, hi ha una divisió de les tasques, però no una imposició(...)
Un home madur no es baralla per la seva llibertat sinó que l’exerceix en convivència amb l’altre. Una bona relació requereix un individualisme responsable. Això que les dones són manaires és típic del passiu agressiu(...)
Jo diria que l’amor malaltís en totes les seves manifestacions és un problema de salut pública al qual s’ha deposar fites.
Ima Sanchís, entrevista a Walter Riso, “Hay maneras de amar que pueden hundir al otro”, Magazine
Amors equilibrats
En les relacions de parella hi ha d’haver un equilibri (...) entre amor passional i amor prosocial, que és aquell que s¡interessa en primer lloc per l’altre, que dona tot l’espai a l’altre, que descentra el propi jo, que no parteix dels seus interessos, sinó que tracte d’escoltar a fons l’altre. A partir d’aquí vindrà un enriquiment per al jo i també per a l’altre. (...)
Sense aquest tipus d’amor, la parella s'ofega en els sentiments centrats en el jo. Qui inverteix en l’altre construeix i manté la parella. (...)
L’amor passional és un amor gratuït, fantàstic!, un regal que no té cost. (...)
L’amor prosocial té un cost, requereix esforç, és altruista, procura més funcionalitat i suport a l’altre, però dota a ambdues parts de la parella d’un gran significat d’autenticitat. La comunicació prosocial és la que accepta totalment l’altre. (...)
Ima Sanchís, entrevista a Robert Roche, "Ayudar, dar y escuchar llena de significado la propia vida", La Vanguardia 28-09-2010.
