Malgrat la desafecció que mostren vers els partits, sí estan interessats en la política no convencional. De fet, molts participen en les ONGs i també, i de manera creixent, en activitats alienes a la política oficial”, aclara María Jesús Funes. Està convençuda que existeix ja un moviment contestatari compromès en dinàmiques alternatives, ecologistes, antiglobalització, etc, que respon a les inquietuds d’una cinquena part del jovent, precisament el mateix percentatge que els joves grans lectors. “Són xicots il·lustrats, competents i pluralistes, majoritàriament d’esquerres, enemics del consumisme pla i defensors de valors de solidaritat i justícia. Els uneix la idea d’una xarxa global.”(...)
Han heretat la societat que els hem donat, són més lliures, més tolerants, més segurs de la seva capacitat i competència. Encara que la supervivència sembla exigir-los l’adaptabilitat de l’ameba, és possible que molts d’ells trobin a faltar valors i ideals que estructurin el seu futur i doni més sentit a les seves vides.
José Luís Barbería, La infancia más corta, la adolescencia más larga, El País 29-01-2009.
Sentir-se felic
Sentir-se felic
[Pels nens espanyols] sentir-se feliços ho vinculen directament a tenir una família, sentir-se part d’ella i compartir amb els seus membres fins i tot les tasques més rutinàries com veure la televisió.(...) I al contrari, la infelicitat té a veure per a ells amb formar part d’un ambient familiar en el qual domina l’enuig i la baralla, amb la malaltia d’un ésser estimat o amb la pèrdua d’algun membre de l’entorn, inclosa la mascota.
(...) els nens són feliços quan se senten estimats i reconeguts tan per la seva família (“al marge del tipus de família que tinguin”(...)) com pels seus amics (“això, sobretot a mesura que va creixent l’edat i es relacionen amb els seus semblants”).(...) els menors valoren passar el seu temps en companyia, molt més que estar envoltat de bens materials (...).
Celeste López, Los niños asocian ser felices con una vida familiar sin peleas, La Vanguardia 17-06-2009. Madrid.
Família o treball, per a les dones
Segons aquesta ex ministra belga [l’eurodiputada Isabelle Durant], les dones han d’assumir que si es dediquen a la política treballaran 80 hores a la setmana i no podran ser a les quatre per recollir els nens a l’escola. A cert nivell no es pot pensar que és possible conciliar família i treball, cal sacrificar part de la vida personal, però això els homes ni s’ho plantegen.
Beatriz Navarro, Eurocúpula sin mujeres, La Vanguardia 20-07-2009.
