Quan els fills arriben a l’adolescència, es pot tenir la impressió, com a pares, que es perd qualsevol possibilitat d’influència sobre ells, i com a fills, que no interessen els pares. No és així. La relació es va fent més igualitària, però no desapareix. (...) els adolescent progressen vers la independència i l’autonomia, estant cada cop més temps amb els seus amics i el món social. Però els nexes que estableixen fora de casa tenen molt a veure amb els desenvolupats amb els seus progenitors. I a l’inrevés, com els fills connecten amb els seus companys acaba influint poderosament sobre la relació amb els seus pares. Així que el de dintre surt fora i el de fora es colar també dintre del nucli familiar, contínua i bidireccionalment.
(...) No obstant, vers el final de l’adolescència, les experiències dels fills amb les seves
Amistats comencen a condicionar les relacions amb els seus pares amb la mateixa força. (...) a mesura que creixen, la influència dels pares sobre com són socialment els seus fills va disminuint, mentre que va augmentant la percepció del món social dels fills sobre com volen relacionar-se amb els seus progenitors.
(...) quan pares i fills ja són adults, s’acaben semblant molt, tant o més que a la societat que els ha conformat.
Xaro Sánchez, Padres e hijos, modelo social, La Vanguardia 26-08-2009.
