Dipositem [en la parella] tantes expectatives que resulta gairebé impossible satisfer-les. I això crispa. [S’ha d’esperar menys de la parella?] Al menys, saber que esperar coses contradictòries paga peatge: esperes sentir-te plenament lliure i autorealitzat com individu, però alhora esperes sentir-te en comunió còmplice amb la teva parella ...
[Són aspiracions incompatibles?] Hi haurà moments en els quals tu necessites sentir-te el primer ... just quan la teva parella estarà reclamant el segon. I a l’inrevés!.
Consisteix en dir el que es vol dir però sense provocar estralls irreparables. [Com? Hi ha algun truco?] Sí, l’humor: dir alguna cosa com si ho diguessin en broma ... però que queda dita. És una tàctica més masculina que femenina ... Ell prefereix protegir-se darrera la crossa de l’humor. Ella prefereix una topada frontal. Ella demana respostes, ell llença evasives. I ella s’irrita. Aquesta dinàmica és molt freqüent!
(...) Per molt que coincideixin [les dues ‘microcultures’] hi haurà sempre alguna aresta divergent: quelcom d’ella insuportable per a tu, i a l’inrevés. Aquesta fricció a vegades produeix una descàrrega emocional ...
(...) És veritat que les crisis no són el problema: el problema és no saber sortir-se’n d’aquestes crisis. (...).
Hi ha persones que la seva baixa autoestima les du a interpretar com menysvalorat qualsevol comentari sense mala intenció de la seva parella (com, has repassat bé el compte del súper?) i a irritar-se.
VíctorM. Amela, entrevista a Jean-Claude Kaufmann, “Ella pide respuestas, él lanza evasivas, i ella se irrita”, La Vanguardia 3-09-2009.
