(...) psicòlegs, sociòlegs o filòsofs van més enllà [de les definicions dels diccionaris] per explicar [la intimitat,] un concepte una mica relliscós (...). No només es tracta de disposar d'una zona reservada, sinó de determinar lliurament qui entra en ella i qui no. Una idea que en els inicis del segle XXI encara causa polèmica i no pocs malentesos, perquè és un valor que potser no apreciem el suficient, una necessitat que a vegades banalitzem un dret que ens sentim temptats a vulnerar. En el si d'una parella, en les relacions familiars o entre amics, conservar una parcel·la d'intimitat, aquesta "habitació pròpia" (...) deriva en no poques ocasions en desconfiança, quan en realitat "conrear-la és bàsic. Hi ha d'haver aquest espai privat i individual, perquè ens fa créixer com persones i enriqueix les nostres relacions" (...)
Que no tenim dret a endinsar-nos en la intimitat d'una parella és una noció respectada i admesa socialment. Però, quan un dels membres de la relació decideix conservar el seu propi espai i temps sorgeixen els temors: "¿no m'estima prou?", "¿no és sincer, o sincera?". "El concepte de que si la meva parella no m'ho explica tot no està sent sincera amb mi és totalment erroni" (...) què poden amagar aquests dubtes: "¿Una necessitat de controlar què fa la meva parella?". Què fa i què pensa, ja que aquest afany de control avarca des de les reunions amb amics fins les fantasies que, sexuals o d'un altre índole, formen part de sentiments que no desitgem mostrar o no compartim per pudor. "Som alguna cosa més que una parella. Aquelles, els membres de les quals no disposen del seu propi espai són parelles disfuncionals. Existeix una dependència tan gran que han deixat de funcionar com éssers individuals". I aquest mimetisme, en opinió dels experts, és perjudicial per a la relació. (...)
Ens suposa un gran esforç apreciar i respectar la intimitat d'aquell a qui estimem i, per una necessitat sempre insatisfeta de control o de por a perdre a qui estimes, sentim l'impuls gairebé irrefrenable de revisar els missatges a la xarxa o de controlar les trucades telefòniques. Una mínima sospita ens converteix en policies secrets i després de carregar contra la intimitat de la nostra parella ens sentim culpables. (...)
A més, irrompre a 'l'habitació de l'altre' pot tenir nefastes conseqüències en la nostra relació, entre elles la ruptura de confiança en cas que et descobreixin o confessis la teva actitud i "en molts casos és difícil recuperar la relació. Seria un cas similar a la infidelitat. Les conseqüències s’arrosseguen sempre, ja que podem perdonar emprant la raó, però els sentiments no entenen de raons i acaben aflorant d'una o altra manera" (...)
Si amb la nostra parella ens pot resultar difícil refugiar-nos en aquesta 'habitació pròpia', no ho és menys amb els amics. No exposar la nostra intimitat provoca en ells més d'una decepció. (...)
Els més petits també necessiten, potser més que els adults, disposar d'un espai propi i que sigui respectat pels altres. "Un nen, un adolescent, ha de tenir secrets. És necessari pel seu desenvolupament. La intimitat els fa créixer com persones i els enriqueix saber que se'ls respecte, perquè notant aquest respecte arribaran a adults respectuosos amb els altres" (...). I la seva habitació privada es construeix al voltant dos eixos: el seu cos i els seus amics. Els grans invasors són, irremediablement, els pares.
" A la intimitat infantil i juvenil no se li dóna la importància suficient" (...). Si els adults tendim a banalitzar les seves inquietuds, les seves pors, els seus desitjos i preocupacions..., com no menysprear la seva privacitat! Per això entrem a les seves habitacions sense trucar o tafanegem entre les seves coses. Els canvis que experimenta un nen en l seu cos quan s’endinsa en l'adolescència són viscuts amb brusquedat i els ocasiona vergonya. Els adults els trivialitzem i, el pitjor de tot, no tenim inconvenient en difondre’ls. (...)
Els seus millors amics constitueixen l'altre eix vertebrador de la seva intimitat. Són el seu món, els que sempre senten i pensen igual, i un dels instruments de socialització més importants. Fiscalitzar les seves amistats, llegir el seu diari, espiar el seu mòbil o el seu ordinador (...) és envair el seu espai personal. I ho fem per por a les males influències o per temor l consum de drogues i alcohol, però també duts per una certa "obsessió de control i aquesta mala consciència de no ser amb ells el suficient". (...) Alguns pares van més enllà al contractar detectius privats que segueixin als seus fills. (...) És legal, però reflecteix una falta de confiança i de comunicació familiar important, (...) Legal, però no ètic. (...)
(...) Els nens, per poder confiar en els pares, necessiten tenir clar el principi d'autoritat. Si ens posem al seu nivell els estem desprotegint, perquè no tindran clar que som el seu punt de suport.
Carmen Grasa, Una habitación propia, ES 20-02-2010.
