El fill imita al pare, després ve la discòrdia i diferenciació, més endavant l’acolliment quan el propi fill està esdevenint pare. I en tot aquest camí l’afecte transita a vegades sense expressar-se.(...)
Per al petit, el pare no és simplement el tercer membre de la família, sinó que és la persona amb la qual s’identifica millor basant-se en les semblances físiques.(...) El nen adora al seu pare al llarg d’aquesta etapa de la seva vida; dirigeix la seva atenció envers ell, l’idealitza i creu que ho pot fer tot.(...) El pare gaudeix enormement d’aquesta etapa. A través del joc introdueix elements d’excitació, descobriment, diversió, espontaneïtat, vitalitat; reptant al fill a fer coses noves l’anima a explorar el que hi ha darrera del segur i familiar. Molts adults guarden intensos records dels seus pares o d’altres figures paternes en aquest període de la primera infància.
Durant l’adolescència, període de discòrdia, amb freqüència es situen en posicions extremes (...). El noi s’està convertint en home i no sap compartir amb el pare –ni el pare amb ell- els temes de sexualitat i agressió contra els quals lluita. D’aquesta forma, moltes coses romanen en la banda fosca de la relació. No és inusual que el xicot vagi en la cerca de la figura del mentor –un avi, un professor, un oncle, un amic de la família, qualsevol adult que no sigui el pare i que mereixi la seva admiració-. La cerca del mentor també es dóna en adults que no han tingut una figura paterna significativa, que compleixi amb les funcions del pare savi i conseller; que els protegeix i brinda el que el pare biològic, pels motius que sigui, no va poder en el seu moment.
(...) Com adult jove, el fill comença a veure al seu pare de forma més realista i comença l’aproximació, amb menys necessitat de separació i diferenciació. (...) Després arriba l’acceptació: es comença a perdonar, a reconèixer les seves qualitats, a acceptar les diferències. Pares i fills sovint es converteixen en amics, comparteixen interessos i expressen opinions sense atacs mutus.(...) A partir dels cinquanta el temps neutralitza els records dolorosos i en el seu lloc queden l’admiració i respecte per la difícil tasca del seu progenitor. (...)
L’elecció de la carrera professional pot convertir-se en una contesa entre el que el jove vol i les expectatives del seu pare, que amb freqüència suposen una font de conflicte i frustració.(...) Si el fill segueix els passos professionals del pare, ens preguntem per les seves autèntiques motivacions: admiració, resignació, comoditat, competitivitat?, és una qüestió de vocació o de responsabilitat?, és la projecció del desig patern? (...) Si des del punt de vista del pare el seu fill no respon com esperava, ens trobem amb un pare frustrat que es pregunta com el seu fill ha pogut fer-li això (...) Amb freqüència els pares se senten culpables: no els deixem ser nens ni adolescents, condicionem el seu creixement futur (...) Resulta paradoxal que allò que desaconsellem sigui justament el que molts vegades es fa per obtenir un campió.(...)
Mentre mares i filles tenen problemes per estar massa unides i poc diferenciades, amb freqüència la relació pare-fill es caracteritza per la dificultat de superar la distància entre ells. Solen expressar el seu afecte més a través d’activitats que d’expressions verbals o no verbals. Parlen el llenguatge de l’acció, de l’esport (...) Alguns fills necessitarien abraçar als seus pares –i alguns pares abraçar els seus fills-. Però aquest comportament no ha estat habitual entre ells, els resulta estrany o incòmode els contacte físic.
(...) Amb molta freqüència el fill desitjarà emular al pare, i aquest no ha de ser perfecte, ningú ho és. Quan el pare comet un error, té una bona oportunitat per ensenyar al seu fill a corregir-lo; és una pena que molts no es permetin cometre errors o simplement no estiguin disposats a reconèixer-los.
Marta Mejía, Entre padre e hijo, ES 28-02-2009
