L’asserció que “català és tota persona que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho” no tanca les portes a ningú. Viure, treballar i voler ser. I així ajudar a que en el nou país la gent que vingui de fora pugui sentir-se a casa. Per sobre de tot, aquesta és la clau per poder sentir-se a casa, veure que poden progressar. Ells, i sobre tot, els seus fills. La promoció, la possibilitat d’anar amunt, especialment els seus fills.
(...) fa 100 o 50 anys es tractava de població espanyola, humanament i culturalment més pròxima. Una immigració ‘de casa’.
En realitat, malgrat a la major dificultat de la immigració actual, aquest procés ja s’està repetint. Amb sud-americans i amb qui prové de l’Europa de l’Est, i també, encara que més lentament, amb gent d’una mentalitat distant a causa de la cultura o de la religió, o d’ambdues coses alhora (...). Es tracta d’un procés psicològicament, econòmicament i socialment complicat. Una tasca en que la contribució de tots és indispensable.
(...) els immigrants també han de fer un esforç d’adaptació al nou país. En tota relació entre el país d’acollida i la immigració existeix un doble joc de deures i drets. Deures del país d’acollida de caràcter material, social i humanitari. I, com he dit, de possibilitat de promoció. A més, el país d’acollida té el dret, i inclús l’obligació, de tractar de mantenir i reforçar la cohesió de la seva societat i, per suposat, la seva pròpia identitat. En el cas concret de Catalunya, és indispensable insistir en aquests aspectes, donat que per a sectors importants de la immigració la realitat de Catalunya com país, com cultura, com llengua i com col·lectivitat poden quedar en segon terme, o inclús els pot arribar a semblar innecessari el procés d’integració.
Jordi Pujol, Es ascensor social, La Vanguardia 22-02-2006.
