En la nostra societat tenim el costum d'identificar el fet de tenir parella estable amb l’enamorament. Durant segles les noces es celebraven simplement per conveniència o interès, però en l’època del romanticisme l’enamorament va arribar a ser mitificat i glorificat. En l'edat moderna, amb l’arribada de la llibertat i de l’emancipació, les relacions passen a basar-se en el sentiment. Malgrat que en algunes cultures encara es concebia el viure en parella com un acord i un contracte social, en la majoria de les societats desenvolupades es comparteix la vida amb algú "perquè se l'estima". (...)
Però, a l'actualitat, malgrat la majoria estimi a la seva parella, el seu cor no batega cada minut com quan era adolescent. Per no parlar amb els que estan encantats amb la seva soledat o simplement resignats a ella, sense aclaparaments. Perquè mai han conegut l'amor. O perquè, simplement, no entra en els seus plans. (...)
Diuen alguns biòlegs que enamorar-se és un sa desequilibri químic, amb el que les persones amb el sistema neuroendocrí ben ajustat, aviat o tard experimenten aquesta sensació. Seria quelcom inevitables al llarg de la vida, perquè és un fenomen incontrolable. (...)
Però, hi ha qui assegura ser immune a aquesta descàrrega emotiva. Hi ha persones que això de "l'amor ideal" i de "l’enamorament" no ho porten molt bé. O que al menys no està en els seus gens i en la seva biologia. (...)
(...) L'amor és quelcom que es construeix, que es basa en l’amistat, la tendresa, l’afecte i l compassió, a més d'una part d’enamorament. És quelcom menys biològic, és un fenomen més cultural, social i que es pot escollir com una opció qualsevol". (...)
"A partir del 2000 l’arribada d'internet està renovant el llenguatge de l'amor. Neixen trobades i històries d'amor que revelen (...) l'existència d'un desig sexual cada vegada més desvinculat de qualsevol connotació amorosa", (...).
(...) l’enamorament dura entre 18 i 24 mesos. Després aquesta passió deixa lloc a altres coses. (...) L'amor és una elecció, un acte de voluntat (...), és possible tenir una relació feliç basant-se en conductes com bondat, amabilitat, consideració, comunicació, participació conjunta en diverses activitats, consens en valors, reciprocitat, respecte mutu. El matrimoni no és quelcom romàntic, és una relació pràctica i seriosa.
(...) "A diferència del passat, la situació del 'single' s’idealitza, es percep com quelcom profitós, doncs se suposa que és una demostració d’independència, un desig d'anar contra corrent, alguna cosa que revela la capacitat de dirigir la pròpia vida".
Formes de no estimar: Maniàtics (...), Hiperocupats (...), Insegurs (...), Perfeccionistes (...), Aventurers (...), Autosuficients (...), Serens (...).
Piergiorgio M. Sandri, Los que no se enamoran, ES 13-02-2010.
