El retorn d’un fill, passat el dol per la seva marxa, provoca angoixa al pares. Molts fills no es posen al lloc dels pares ni respecten el seu projecte vital.
(...) en molts casos, els fills que retornen a la llar familiar, ja sigui per divorci o perquè no poden mantenir-se econòmicament, tendeixen a oblidar-se que els seus pares tenen projectes que no s’acaben perquè compleixin anys. En general s’obvien els seus interessos, amb la idea que la felicitat dels pares resideix en tenir els fills a casa. “Aquesta visió sol romandre invariable en el temps, d’aquí que molts homes i dones que tornen a la llar familiar es comportin com ho feien quan eren adolescents. Això és com si la casa fos un hotel i els pares els que s’encarreguen que tot estigui en ordre”(...) ¿La solució? En una casa d’adults tots han de responsabilitzar-se de les qüestions de la llar. I és el darrer en arribar el que ha d’adaptar-se a les normes establertes.
Celeste López, El síndrome del nido lleno, La Vanguardia 16-02-2009.
(...) amb la crisi els joves estan retornant a casa i a la universitat. (...) i com que no poden treballar, estudien, amb la qual cosa tindrem una repuntada dels nivells d'educació i formació de la nostra societat. Major educació i majors llaços familiars com resposta personal i individual a la crisi: el catastrofisme temperat pel sentit comú de la gent.
Àlex Rodríguez, entrevista a Manuel Castells , "El poder está en las mentes", Magazine 17-1-2010.
