Hem heretat el model d’educació dels segle XIX, quan es necessitava una ma d’obra obedient i eficient. Un model rígid, un curriculum imposat des de fora, tot s’ha de quantificar, les notes compten per a tot, els nens han de donar respostes correctes. Però vivim en un món diferent, es necessiten persones flexibles, que treballin en equip, creativitat, invenció. Per fortuna hi ha, cada cop més, sistemes educatius alternatius que van en aquesta direcció(...)
El sistema finlandès anteposa les necessitats dels nens als ambiciosos desitjos dels pares i buròcrates (...) passen menys hores al col·legi que qualsevol altre sistema en el món, tenen menys deures i una altra forma d’avaluar l’aprenentatge (...) tenen molt més temps per relaxar-se i també per processar el que han après a l’aula. Els mestres tenen una formació genial, i els pares i buròcrates els tenen confiança (...) tenen llibertat per treballar amb els seus alumnes (...) el més important és crear nens i després adults amb passió per aprendre, descobrir, sers humans complets(...) La majoria de deures està mal concebuda, no duen als nens a buscar altre dimensió, simplement els fan avorrir l’aprenentatge(...) els deures tenen un paper important a partir dels 11 anys.
Ima Sanchís, Presionamos tanto a nuestros hijos que no les dejamos elegir su camino, entrevista a Carl Honoré, Magazine, 4-01-09
L’ocupació dels pares incideix de forma significativa en el nivell d’estudis que assoleixen els fills (...) ¿Com es possible que el nostre sistema educatiu reprodueixi tan obscenament les posicions socials i, per tant, les diferències?
(...) la frustració laboral de no pocs titulats universitaris (...) explica, segons sembla, que un nombre creixent de joves hagi renunciat a la universitat en els darrers anys.
(...) aquests joves poden assajar noves formes de vida social [per accedir a les llibertats de la vida adulta](...) la impressió de molts joves de transitar per terrenys “on els senders amb prou feines estan marcats”(...) diuen que guanyar molts diners només ocupa el novè lloc en el seu llistat de prioritats.
José Luís Barbería, La infancia más corta, la adolescencia más larga, El País 29-01-2009.
(...) Milions de pares neguen l’estima als fills que arriben amb males notes ... (...) Si estimo al meu fill, separaré clarament el meu amor per a ell dels seus resultats escolars. El meu amor és incondicional: estimem a les persones ja que són úniques i són elles, i després hi ha el que tenen, saben o poden fer. (...)
Si només estimo al meu fill en la mesura en que porta bones notes o fa gols, el faré esclau dels resultats: sempre necessitarà més diners, més poder i més triomfs per estar satisfet amb ell mateix. Cada dia sortirà al carrer cercant la seva major dosi de resultats. I si no ho aconsegueix per les bones, és possible que ho intenti per les males.
Lluís Amiguet, entrevista a Ken Blanchard, “Las buenas notas por sí solar forman malas personas”, La Vanguardia 21-10-2009.
