El que observem en la majoria dels nens adoptats quan arriben
a l’adolescència és que presenten una gran manca de confiança personal, una
important necessitat de conèixer i integrar la seva història, així com de saber
els motius dels pares per haver-los adoptat, i especialment sentir la seguretat
que l’amor dels pares adoptius és realment incondicional” [...]. Aquest rerefons
de malestar emocional, que no sempre poden expressar amb paraules, sol
expressar-se a través de la conducta, tant a l’escola com en l’àmbit familiar.
“Podem trobar-nos adolescents que presenten conductes desafiants, en alguns
casos agressives, rebels, de baix rendiment escolar o absentisme; també problemes
de relació amb els pares adoptius –especialment focalitzats en la mare– i amb
els germans. Oposició, discussions constants, mentides, furts, tristesa,
aïllament o mala elecció d’amistats [...].
Marta
Espar, Els nens adoptats a l'adolescència: el mirall dels grans interrogants,
Ara 20-02-2016.
