Es dóna per suposat que les relacions entre pares i fills es basen en l’amor i l’afecte, però, encara que sigui de forma subtil o solapada, també hi ha en elles lluites pel poder i el territori. A mesura que un fill creix també augmenta la seva necessitat d’explorar, de fer, de resistir-se, de posar-se a prova, d’allunyar-se i disposar d’un espai propi. Curiosament, en aquesta etapa pot augmentar el desig d’alguns pares de mantenir lligat i cercat el seu fill. Forma part del deute dels pares deixar de fer i deixar fer abans que l’autoritat paterna o materna es converteixin en una intromissió(...) També com fills adults es té la tasca de seleccionar quina part s’accepta de l’herència rebuda dels pares i quina part es decideix incorporar en l’equipatge vital. Aquesta és una tasca personal i intransferible(...)
Si [els fills] no se’n van –i no ens referim només al canvi d’habitatge-, tant pares com fills tenen un problema. Pot ser que tinguin por a estar sols i a assumir les conseqüències de la llibertat que tant reivindiquen; por a estar en la primera línea del front, a prendre decisions, a equivocar-se i a elegir on i com viure(...) En definitiva, por a la responsabilitat. També és possible que no vulguin anar-se’n per comoditat(...) perquè no volen baixar el seu nivell de vida ni prescindir d’alguns luxes (...) A vegades és precís forçar el vol d’alguns fills, empenyent-los a abandonar la seva zona de comoditat o seguretat(...)
Un allunyament físic nos suposa inevitablement un allunyament afectiu. És més, pot ser l’inici d’una forma de relació nova i més interessant(...) És una oportunitat per construir una relació enriquidora entre adults basada en la llibertat, l’afecte i el respecte, i no en la mútua necessitat.
Jaume Soler, Maria Mercé Conangla, Hijos adultos en casa, ES 19-04-2008.
La infància s’escurça per la impossibilitat de preservar als nens de les informacions adultes que circulen per les pantalles (...) l’adolescència es perllonga sense límits precisos(...)
A Espanya la sortida nocturna perllongada fins a mitjanit és un ritus de pas de la infància a l’adolescència més significatiu, inclús, que el mantenir relacions sexuals(...) L’espai nocturn exerceix sobre ells tal fascinació –el 30% defineix la nit com “el moment de la gent jove per a la gent jove- que el 41% surt a la nit cada cap de setmana.
Les enquestes mostren que a Espanya els joves estimen la família per damunt de tot (...) són el europeus que més tarden a emancipar-se(...) a Europa l’emancipació primerenca és un valor i on les institucions faciliten l’autosuficiència amb beques, ajuts a la inserció laboral i una àmplia oferta de vivendes de lloguer(...) Els pares, especialment, però també els oncles i els avis supleixen aquí a les institucions públiques.
(...) quedar-se a casa [dels pares] respon a una estratègia pragmàtica que permet als joves seguir formant-se, refusar els mals treballs i escollir el moment de la emancipació. No tenen pressa ja que tenen les necessitats bàsiques cobertes.
José Luís Barbería, La infancia más corta, la adolescencia más larga, El País 29-01-2009.
