[el nen obeeix] aquell en el qual reconeix no el poder sinó l’autoritat, aquell que veu que emana excel·lència, que a lo millor no vol manar sinó que, simplement, comunica respecte. (...)
Per ser més feliços [els nens] han d’aprendre el ‘principi de realitat’: veuràs alguns dels teus desitjos frustrats i sabràs que conviure amb això és condició de la vida humana. Amb el contrari, el jove enfront de la frustració escollirà un des dos camins: la frustració m’enfonsa i per tant em deprimeixo, o la frustració m’irrita i per tant agredeixo. [És un mite] que els homes naixem lliures. És totalment fals. Tampoc es neix amb voluntat! Naixem dependents i en tot cas ens costa alliberar-nos de moltes coses: les nostres pors, passions, ignoràncies, mandres (...) el nen ha ‘d’aprendre’ a ser lliure.
(...) és millor manar i obeir per convicció (seducció) que per coacció (tirania). Aquesta màxima serveix per a nens i adults.
Núria Escur, entrevista a José A. Marina , “El niño obedece a quien comunica respeto”, La Vanguardia 7-05-2009
