Una separació de parella és una de les situacions més estressants per les quals pot passar un ésser humà al llarg de la seva vida, independentment de si és una separació traumàtica o de mutu acord, positiva o no.
Malgrat al que a vegades es creu (...) ningú es separa perquè si (...) la ruptura del vincle sol ser el resultat d’un dur procés que pot durar anys, farcit de dubtes i decisions, sentiments de por, de culpa, de soledat, de pèrdua, d’impotència. Inclús encara que sigui un alivi per a algunes persones trencar una relació que les ha suposat dolor o les ha decebut, el sentiment de fracàs i el procés de dol existeixen i han de superar-se.
Marta Arasanz, Àngels Marín, Casi como la primera vez, Magazine 20-01-2008.
Separació, civilitzada?
[¿Som ara més civilitzats a l’hora de separar-nos?] Ni ho érem anys enrere ni ho som ara. És més, el noranta per cent de les parelles que intenten ser civilitzades en aquest tipus de processos no ho aconsegueix. Hi ha sempre factors que dolen, com despullar la intimitat, o interessos en els quals resulta difícil posar-hi ordre, com els econòmics. (...)
La realitat és que el tema econòmic és el que de veritat altera al parella en el moment de separar-se.
(...) malgrat omplir-nos la boca parlant de l’interès dels menors, els fills solen ser els que en surten pitjor parats d’aquests processos. I això només s'evita si els pares hi posen sentit comú.
J. Ricou, entrevista a Mercé Vilagrassa, "La ruptura perfecta no existe", La Vanguardia 5-02-2011.
Convivència i separació
Tinc la convicció que la falta d’entesa de
les parelles és el problema privat més greu que ens ha deixat el segle XX.
(...) Actualment, una relació amorosa té un 50% de probabilitats de fracassar.
No hem millorat la capacitat de resoldre el problema de la convivència.
(...) Per què, si som tan intel·ligents, ens
equivoquem tan sovint? (...)
Les enquestes indiquen que més del 90% de la
població creu que la ruta més segura cap a la felicitat és tenir unes bones
relacions amoroses. Però (...) del ‘no puc viure sense tu’ al ‘no puc viure amb
tu’ hi ha un trànsit ben fàcil. Ens falta una narrativa de la convivència
feliç. (...)
En totes les cultures i èpoques històriques,
l’experiència de l’enamorament és molt semblant. (...) Tothom pensa que una
convivència amorosa duradora i estable és bona, i intenta fomentar-la per
mitjans legals, morals, o simplement per pressió social. Però hi ha una cosa
contradictòria, en l’intent de prolongar durant total la vida un estat
‘d’excepció’ com és l’enamorament.
(...) Seria un gran canvi cultural, una
confessió pública d’una cosa que fins ara està amagada: que la convivència
amorosa també és important per als homes, encara que molts homes no se n’adonin
fins que el matrimoni s’ha enfonsat.
De fet, més del 70% de les separacions les
comenceen les dones, amb gran sorpresa de la parella, que es pensava que tot
anava bé.
José Antonio Marina, Escola de parelles, ES 24-11-2012.
