(...) A risc de ser esquemàtic, la societat adulta no ha trobat la forma de concretar aquesta nova actitud i continua movent-se entre dos pols contradictoris: o es percep la infància com una etapa que no compta en la construcció de la vida social (els “encara no”, amb accions que van des de l’anul·lació a la sobreprotecció), o se’ls abandona a la seva sort en un món adult que no respecta ni preserva les seves particularitats i els priva del dret a ser nen/a (...).
Avui, sembla que complir les responsabilitats vers la infància consisteix exclusivament en cobrir les necessitats materials. Però és imprescindible considerar també les seves necessitats ‘no materials’, com ho hem exposat en el Manifest de Montserrat per assegurar un desenvolupament integral, això és, material, intel·lectual, moral, emocional.
L’exercici responsable del rol d’adult vers l’infància no consisteix en fabricar la persona ideal que volem que sigui demà ni tampoc d’abandonar-lo a la seva sort davant estímuls i vivències que encara no li correspon viure. S’han de crear oportunitats quotidianes de participació activa, que respectin aquest important moment de la vida i siguin una font d’aprenentatge i de desenvolupament integral de els seves potencialitats. Que els permeti ser únics/ques i a la vegada ser membres responsables de la comunitat.
Jesús Vilar, Actitudes ante al infancia, La Vanguardia 29-11-2010.
