Segons l’article els períodes crítics són el naixement, l’escolarització, l’adolescència, la prepubertat, l’emancipació, i si hi afegim d’obrir-se pas en la vida professional, el tenir llar pròpia i els fills, quants anys no són crítics?
(...) els fills (..) porten problemes (...), i en funció de com s'afrontin i es resolguin poden unir o trencar una relació. (...) "Els fills són una prova d’amor i de compromís en la parella; no separen, sinó que uneixen, fins al punt que algunes parelles que van malament tenen temptació de tenir un fill per veure si els uneix; però els fills han de ser fruit de l’amor, i si s’ha arribar al punt en el qual aquest no existeix, un fill no el provocarà" (...).
Hi ha cert consens entre els psicòlegs i psicoterapeutes de família sobre que els mesos que segueixen al naixement dels fills i la seva adolescència són els moments més crítics per a la relació entre els progenitors, sense oblidar la incorporació al col·legi, les etapes prepuberals i quan abandonen la llar familiar.
El naixement
L’arribada d’un fill implica canvis en la dinàmica de la llar i, com tot canvi, estrès, i això afecta molt a la parella, la qual normalment no ha pres consciència del que realment passarà "(...) un nen fa que els desitjos individuals es vegin truncats per donar prioritat al nadó" (...) "Sempre n'hi ha un que cedeix quan plora, (...) que prioritza més el nen ..., i això provoca ràbia, una ràbia que es focalitza al culpar la parella que fa menys. (...) l’exigència d’afecte, de dedicació i de temps que precisa el nadó fa que l’atenció es dispersi i que desapareixi el temps per parlar, mirar, mimar a la parella o acompanyar-la a comprar, i l’altre nota l’absència, la manca d’atenció. "Com hom està esgotar, prioritza el enen i pensa que l’adult pot esperar; el problema és que aquesta etapa, aquesta espera, s’allarga molt, fins els tres anys" i pot acabar distanciant emocionalment l’un de l’altre (...).
A això s’hi afegeixen les dificultats d’adaptació de cadascú al rol de pare o de mare. (...) són rols que requereixen temps, i el valor que hauríem d’esperar de la parella és comprensió, però normalment sempre n'hi ha un que troba motius per queixar-se (...).
(...) amb l'excessiva focalització en les necessitats dels fills alguns pares deixen de ser parella, (...) i passen a ser exclusivament pare i mare, la qual cosa afecta la seva dimensió social, personal, afectiva i sexual, i això fa que moltes parelles es vagin degradant.
Algunes vegades a aquests problemes s’hi sumen els derivats de la intervenció de les respectives famílies d’origen (...), les quals emparades en un intent d'ajudar en la criança del nadó acaben intervenint en la parella" (...).
Si en alguna recomanació són unànimes els psicòlegs és en la de no permetre que el rol de pares anul·li el de parella. "(...) al cap i a la fi els fills se'n van i si tot el que han parlat i fet durant anys s'ha referit als fills, es poden trobar com estranys que han dut vides independents i fins a cert punt desconegudes per a l’altre"
L’escolarització
La incorporació dels nens al col·legi és un altre dels moments que posen a prova les relacions de parella, doncs evidencia les diferències d’estil educatiu de cada progenitor i sorgeixen les discrepàncies a l’hora de transmetre valors, posar normes, administrar els càstigs o resoldre els conflictes amb els fills. "El principal motiu de discussió relacionat amb els fills sempre és la política educativa, ja que (...) la posta en comú d'ambdòs progenitors en les qüestions relacionades amb l’educació dels seus nens, es dóna poques vegades" (...). En la parella sempre n’hi ha un de més rígid, més sobreprotector, més permissiu o més negligent que l’altre. (...)
"(...) els problemes educatius són moments difícils, degut a que notes que l'altre pensa diferent i et sents lluny d'ell"
L’adolescència
La pubertat i l’adolescència dels fills és una altra de les etapes que comprometen la relació amorosa entre el pares. "Els desitjos dels xavals en aquesta edat són molt potents, sorgeixen problemes perquè volen sortit i no poden, per les companyies, de consum d’alguna substància ..., i els pares no saben com actuar; sorgeixen baralles amb el fill i les baralles entre els pares, i si la parella no ha superat les anteriors etapes crítiques amb molt diàleg, si no te plasticitat i flexibilitat, la situació es torna explosiva" (...).
(...) els problemes amb els adolescents causen tanta ansietat que, si els pares no tenen un estil educatiu comú, l’allunyament de la parella és total. I pares que opinin igual són els menys, i si no es coordinen per ser aliats poden acabar sent competidors en la cerca de les preferències del fill. "A això s’hi suma que en aquesta etapa els pares ja porten molts anys junts i hi ha un desencantament amb el fill i amb la parella, i moltes coses no es suporten", per la qual cosa poden acabar en ruptura (...).
La clau està en evitar que els conflictes amb el o l’adolescent acabin sent conflictes entre els pares i en donar una imatge d’unitat (...), no descarregar la responsabilitat en l’altre (...), "Ser un davant al fill és la millor mesura per a tots es problemes que puguin sorgir, ja que si el fill els veu dividits en algun aspecte prendrà les regnes i farà el que vulgui" (...).
(...) si la parella te suficients habilitats per resoldre problemes i per negociar, "l’educació anirà sobre rodes, i els fills, com un projecte en comú que són, els uniran i potenciaran la seva relació" (...).
Mayte Rius, Amor a prueba de hijos, ES 2-1-2010.
