Els neurocientífics estan començant a aïllar els components genètics i hormonals d’aquesta emoció tan difusa que en diem amor (...) que a l’igual que altres emocions complexes “està arrelat en la biologia i la bioquímica”.
(...) Malgrat que no som els únics primats monògams (...) la monogàmia distingeix a l’home dels seus semblants més propers, com ximpanzés i goril·les. El mascle humà forma parelles; degut a una infància perllongada, la mare no pot cuidar de la seva prole i buscar aliment al mateix temps, i necessita de l’ajut continuat del pare. Això pot explicar en part l’èxit de l’Homo sapiens.
Luis Miguel Ariza, Química amorosa, El País semanal, 8-02-2009.
En el nostre model social, esperem lleialtat i fidelitat de la nostra parella. I la infidelitat suposa conflictes. “És un concepte cristià i la religió ha tingut, i té, molt pes en el desenvolupament de les relacions personals”. Hi ha molt poques parelles obertes que hagin substituït en les seves relacions el concepte de fidelitat pel de lleialtat; un sentiment que, a diferència de la infidelitat, no neix en contra de l’altre, sinó que es cosa de dos, de reciprocitat, de respecte i reconeixement. (...) les infidelitats es poden superar, donat que s’aprecien com un toc d’atenció i la parella decideix que val la pena treballar per a la seva relació.
La biologia ha descobert que la fidelitat depèn, en part, del sexe. Els homes són més infidels que les dones (...) Una de les explicacions es troba en el RS334, un gen implicat en la monogàmia el qual, quan està alterat, provoca que les relacions no durin, És l’anomenat “gen de la infidelitat masculina” el qual, malgrat que es troba tant en homes com en dones, és més actiu en els homes.
Carme Grasa, Los secretos del amor eterno, ES 30-05-2009.
Diferències en la infidelitat
Que els homes són més infidels que les dones és una idea acceptada per tothom. Com també ho és que per a ells i elles, la fidelitat té un significat i una acceptació diferents. “La visió sistèmica de la dona i la seva forma de viure l’afectivitat delimita el destí de les seves infidelitats; és a dir, tenen un per a què. Pot ser que en el cas dels homes, el propòsit no passi de la pròpia infidelitat” (...). “L’home vol sexe i la dona companyia per al futur. Per això, homes i dones accepten de manera diferent la infidelitat. L ’home no accepta que la seva dona tingui sexe amb un altre home, no sigui que ajudi a criar els gens d’un altre. En canvi la dona no accepta l’amor del seu home amb una altra dona, no fos el cas que el perdi en el projecte a llarg termini de la criança dels fills” (...). Tan fort és el pes de l’evolució que quan la infidelitat queda al descobert, a ells el que més els irrita és imaginar la seva dona al llit amb un altre, mentre que a elles les martiritza pensar que es poden haver enamorat d’una altra.
Carmen Grasa, Anatomía del amor, ES 20-08-2011.
