Davant d’un conflicte conjugal, la dona vol analitzar, parlar; l’home prefereix callar, desviar l’atenció per no augmentar la discussió. Per això elles es queixen que ells no escolten. No és que no escoltin, és que no volen contestar! Per a tota resposta obtenen: mmm!
Ja no hi ha ‘jefes’ de família, hi ha ‘jefas’ de família. L’empresari que fixa objectius a casa és la dona. I qui te més exigències és qui acaba irritant-se més. (...) Les dones d’avui senten que no tenen un marit sinó un altre fill més. Algú que juga amb els nens enlloc d’instruir-los, que no assumeix responsabilitats (...)Avui l’home no està a l’alçada de les expectatives de la seva dona; sobretot en qüestions domèstiques: ordenar, netejar (...)La dona s’exigeix massa perquè per a la dona, la lar segueix sent un centre de responsabilitats per créixer i millorar. Per a l’home, la llar és el repòs. Arriba de la feina, es descalça i vol pau, encara que sigui una pau desordenada, amb els plats per fregar i la roba per terra.(...) Clar que també es veuen desautoritzats: sovint, quan els nens diuen que han fet els deures amb el pare, la mare no se’n fia. Pensa: què s’hauran deixat?
Al final el que compte més són les afinitats en comú, no el temperament. L’ideal seria que intentessin canviar els dos. Però a vegades resulta més difícil canviat un hàbit que una opinió. (...)
[com contagiar el compromís a ells?] Depèn d’elles. Haurien d’acceptar que ells tenen un altre mode de fer les coses: escombren deixant els racons, vesteixen el nen amb el que troben i juguen a taula. Al final no és una guerra contra l’home, sinó contra ella mateixa per exigir-se la perfecció.
Jean-Claude Kaufmann, “Ya no hay jefes de familia, hay jefas”, La Vanguardia 8-05-2009
Ells i elles
Les dones protegeixen la intimitat i els homes són més donats a exhibir el seu amor. Elles volen ser escoltades, compartir inquietuds i dificultats (nou de cada deu espanyoles solteres volen que la seva parella sigui el seu confident (...)). Cerquen afecte i homes que sapiguen mostrar el seu. Reclamen moixaines i afecte, tot i que no suporten que la seva parella intenti resoldre els seus problemes. Els espanyols, per la seva banda, adoren a les superdones (amb una vida laboral activa i bones mestresses de casa) desinhibides al llit i amb un punt salvatge. Però com que no renuncien al seu paper d’herois no els atreuen les desenpellagades en excés. Uns s’enfonsen amb les negatives, altres s’hi creixen. Elles odien la passió masculina pel futbol i quasi tots els esports, que no ajudin a casa i el llegendari desordre que els acompanya. Ells no suporten el feminisme, que els preguin pels lampistes i que els dones no acabin de dir amb claredat què volen. (...)
Carmen Grasa, Anatomía del amor, ES 20-08-2011.
