Com adults estem acostumats a comunicar-nos mitjançant explicacions conceptuals. Un codi de comunicació que compartim i que permet que ens entenguem perfectament entre nosaltres. L’utilitzem quan ens comuniquem entre adults i, per extensió, l’utilitzem també amb els nens. Però la ment infantil és poc receptiva a aquest codi. Als nens els costa entrar en el significat dels conceptes, i encara que els puguin entendre, difícilment els recorden durant molt temps. Les explicacions conceptuals calen molt poc en les seves ments infantils, i els hi arriben molt poc. Per això ens sembla que hem de repetir-los dues-centes vegades les coses per a que les assimilin, quan el que passa és que no els interessa el que els expliquem. I és que sense adonar-nos, els parlem en un codi d’adults que els adults entenen i comparteixen, però que a ells els és completament aliè.
Però comunicar-nos amb els més petits no és difícil. Exigeix només un canvi de codi. Hem d’abandonar es explicacions conceptuals i canviar-les per la narració simbòlica, és a dir, les històries, els contes, les metàfores, les vivències, o qualsevol altre recurs narratiu que se’ns ocorri.
Podem explicar-li a un nen vint vegades la necessitat de menjar verdures. Ni l’interessarà ni ho comprendrà realment. Però una bona història, amb un heroi alimentat de verdures (al més pur estil de Popeye i els seus espinacs), li transmetrà perfectament la idea, i no l’oblidarà fàcilment.
La ment dels nens és especialment sensible a la fantasia. I el que és més importants, com són molt llestos, són perfectament capaços de connectar aquesta fantasia a la seva vida real aprenent de les històries.
Les històries comuniquen molt més que les meres explicacions. En primer lloc, perquè el nen les visualitza, les imagina, les viu. Les fa seves, atresorant-les i fixant-les en la memòria. En segon lloc, perquè connecten amb les seves experiències i amb tot el que succeeix al seu voltant. El nen li dóna significat a la història establint precisos paral·lelismes amb la seva vida. Les històries connecten amb vivències i realitats que són úniques i individuals de cada nen que les rep. I en tercer lloc, perquè les històries mouen emocions, cosa que difícilment fa una mera explicació. Moure sentiments és una clau essencial per fixar el record No només en els nens, també en els adults, les coses que només s’entenen,s’obliden. Les que a més se senten, es recorden sempre.
(...) Nosaltres, com adults, ens veiem en la necessitat d’explicar-los moltes coses que no són fàcils d’explicar. (...).
A vegades no sabem ni com posar-nos-hi. No obstant, és molt més fàcil del que embla. Hem d’atendre la seva lògica. Els nens són extremadament llestos. I tenen una lògica aclaparadora (...).
N’hi ha prou amb cercar, o inventar, una bona història. Una història que faci que el nen es fiqui a la situació que volem explicar. Que la visqui en la seva imaginació i l’ompli de fantasia. Si ho fem així, ens adonarem que les preguntes venen soles i immediatament a l’acabar el nostre relat, prova que la història ha despertat en el nen el que havia de despertar.
Ferran Ramon-Cortés, Conectar con los más pequeños, El País Semanal.
