(...) què provoca que l’amor duri per sempre o es dilueixi a mesura que passen els anys?(...).
Quan ens enamorem, vivim una experiència que travessa per diferents fases. La primera és física: és cos i impuls sexual indiscriminat.
(...) aviat passem a viure la segona etapa amorosa, la de l’atracció sexual més selectiva, la de l’amor romàntic més intens, la que ens du a estar enamorats en sentit estricte i ens fa sentir un estat d’eufòria i benestar sense límits. (...) La bona notícia és que mentre vivim aquesta fase, la vida ens somriu i ens sentim forts, sans, immensament feliços. La mala notícia és que s’acaba passats dos o tres anys. “Per mantenir aquest nivell d’enamorament, el cos necessita produir més dopamina, però arriba un moment que els receptors d’aquesta hormona es saturen” (...) I així acaba l’enamorament, aquesta fase màgica i entusiasta.
(...) la tercera i més desitjada fase: la de l’amor madur, aquest que dura per sempre i que, conscient o inconscientment, cerquem i necessitem des de sempre.
Des del punt de vista biològic, també hi ha una explicació per esbrinar els secrets de l’amor etern. Algunes hormones, com la dopamina, es mantenen en aquesta etapa, però se n’activen d’altres. En concret les endorfines, les quals són les que ens duen al que podríem dir-ne un benestar suau, aquesta sensació d’estar a gust amb la parella. Certament no sentim la passió desenfrenada d’abans, però ens sentim igual d’units, o més, a la nostra parella. (...) “En aquesta fase no només s’activen el centres de plaer, sinó també els del record. Tu recordes aquell enamorament i aconsegueixes mantenir-lo viu” (...).
(...) “L’amor és una qüestió d’hormones, però la cultura el modula” (...). Així, de la biologia passem a la psicologia i a la sociologia, dues ciències que ens poden donar les claus per desvetllar alguns dels cobejats enigmes de l’amor etern. (...) “la parella perfecta (...) necessita quatre potes sòlidament establertes: un bon acoblament sexual, caràcters compatibles, una escala de valors similar i un projecte de vida convergent”. Això, unit a un alt grau de maduresa, ens permetrà resoldre les crisis que es manifestin al llarg i l’ample de la convivència (...).
[En l’amor madur] Respectarem i acceptarem l’altre, reforçarem la relació i aconseguirem “harmonitzar la diferència, que les diferències encaixin” (...).
“Cadascun de nosaltres hem de ser lliures per crear el nostre propi espai i respectar el de l’altre, és important que reflexionem sobre la nostra relació amb la suficient distància com per ser capaços de resoldre conflictes”. Només mantenint la nostra autonomia possibilitarem que la parella s’oxigeni. Així enriquirem la nostra relació, serem més generosos amb l’altre, respectarem el seu espai i li regalarem temps i dedicació. (...) Hem d’estar junts perquè volem, no per obligació (...). Que la parella es tanqui sobre si mateixa no és bo, ja que llavors l’amor es converteix en una llosa (...). I llavors, el llarg camí s’emborratxa de recriminacions, de culpes i de dolor. “Si jo m’he de trair per a que la meva parella estigui bé, això no és bo per a ella ni per a mi”. Acceptar i respectar l’espai privar de l’altre ens permetrà estimar des de la seguretat. (...).
(...) “Si no aprens dels teus errors, et neurotitzes, vas culpant a l’altre constantment”. L’enemic invisible és tota aquesta confusió de sentiments i emocions que provoca que un culpi l’altre. “Això condueix a la ruptura. (...) les parelles que duren són les que aprenen juntes, surten del cercle de les acusacions i els judicis dolorosos i s’accepten tal com són.(...).
“No s’ha d’oblidar que l’altre no té perquè saber què ens ha provocat dolor. Necessitem poder dir-li, (...) els problemes s’han de plantejar de forma amorosa i amb plena confiança” (...) “Si ens fan mal, tendim a tornar-lo de forma automàtica, però és important reflexionar i comunicar el conflicte des de la serenitat per no tornar el dany”.
La comunicació no només ens ajudarà a gestionar el dolor, també les nostres necessitats. El cert és que la nostra parella tampoc té perquè saber què precisem. Cal expressar-ho.(...).
(...) la fidelitat segueix sent avui, en la nostra societat, una de les claus que afavoreixen una relació durable. Malgrat que estem davant d’un debat obert en el qual els experts no acaben de posar-se d’acord.(...).
(...) la tradicional cerca masculina de la comoditat en les relacions es troba amb una major exigència femenina. “Les dones esperen més d’una relació. L’home, mentre no estigui malament, ja està bé. Les dones, si no estan bé, ja estan malament. Són més coherents amb els seus sentiments”.
Carme Grasa, Los secretos del amor eterno, ES 30-05-2009.
