Els historiadors ens subministren una llarga llista de raons que poden explicar el declivi del món musulmà [la devastació dels mongols el XIII, el colonialisme europeu al XIX i XX, l’importació de mercenaris, endarreriment en navegació i el fracàs de fer el salt del comerç a la industrialització] (...). Totes aquestes explicacions resumeixen la relació ambivalent que el món islàmic ha mantingut amb Occident els dos darrers segles. I aquesta situació ha servit tant per als pensadors modernistes islàmics, partidaris d’aprendre d’Occident, com per als tradicionalistes, que opten per mirar enrere, cercant els orígens.
A principis del segle XX, les elits àrabs, formades en institucions angleses i franceses, van pretendre instaurar models parlamentaris constitucionals; així van sorgir règims com els del rei Faruk a Egipte i de Nuri Said a Iraq. El radicalisme panàrab del partit Baas va adoptar les idees nacionalistes laiques originades a Occident. Sota aquesta llum és possible comprendre el fonamentalisme islamista: una protesta per la frustració provocada pels intents fallits de semblar-se a Occident. (...)
Després de la Segona Guerra Mundial
La ideologia islamista va néixer a principis del segle XX com a reacció a Occident i a Mustafà Kemal Atatürk, el qual va optar per l’occidentalització de Turquia. El primer grup islamista significatiu, els Germans Musulmans, va ser fundat per Hasan Al Banna, el qual el 1928 va reclamar a Egipte una Constitució basada en l’Alcorà. Però el 1949 (...) Al Banna va ser assassinat a El Cairo.
L’arribada al poder de Naser els anys cinquanta va significar un revés per als islamistes. (...)
La situació va canviar amb el triomf de Jomeini, encara que no tota la radicalització es deu a l’Iran teocràtic. Un dels secrets pitjor guardats és el paper d’Aràbia Saudí. La monarquia ha d’odiar a Israel amb tota la seva energia, però mai li ha fet la guerra. Al contrari, a qui sí l’ha fet és al nacionalisme laic àrab, començant per Naser, amb el qual es va enfrontar al Yemen entre 1962 i 1967. Els Germans Musulmans egipcis van ser perseguits per Naser i van fugir a Aràbia Saudí, que el 1962 va fundar la World Muslim League per combatre al nacionalisme laic.
La victòria saudí es va consumar al morir Naser, el 1970. El seu successor, Anuar el Sadat, va fer les paus i milers d’egipcis van poder treballar el sòl saudí. Però anys després tornaven sota la influència dels wahabisme, la confessió que dirigeix ideològicament Aràbia Saudí. I Sadat, prooccidental va ser assassinat per islamistes el 1981, després d’haver signat la pau amb Israel.
Xavier Batalla, La Vanguardia 25-09-2010.
