Si en el viatge del creixement el recolzament familiar o social trontollen, els joves poden comportar-se de manera poc continguda i passar de dependre de grups marginals o conflictius, poden desencadenar actes violents o patir trastorns mentals. Tot comportament especial per sortir del patiment o el dubte pot implicar pràctiques de risc i poc saludables.(...)
L’adolescent necessita més que mai que l’adult de referència l’acompanyi, estigui alerta i contrasti moltes de les vivències que anirà experimentant. Si troba recolzament i és escoltat en els moments difícils o de patiment, com pot ser un embaràs imprevist, està disposat a refer el camí i canviar d’actituds.
(...) Però si totes aquestes qüestions els fan defugir els seus pares i limitar el que els expliquen per por a que envaeixin la seva intimitat o els limitin la llibertat, els daltabaixos i la incertesa pròpia d’aquesta etapa de transició vers la maduresa també provoquen que sentin la necessitat de tenir-los a prop, de saber que compte amb ells. “Ells refusen la hipertutela dels adults; se’n volen distanciar però no saben com, perquè estan tractant de desenvolupar la seva identitat i això els crea incertesa i inseguretat, i requereixen recolzament” (...)
(...) molts del comportaments que els adults atribueixen i critiquen als adolescents com la violència, el consum de drogues o la transgressió, són precisament comportaments destinats a donar solució ls malestars que els suscita aquesta manca de referències (...). “Tenen un sentiment de la justícia molt noble i un esperit crític amb el qual poden fer aportacions mot valuoses; són filòsofs en potència, perquè s’ho qüestionen tot.” (...) quan estan en aquesta fase de transició a aquests xavals se’ls fa complicat pensaren el futur, en com podran guanyar-se la vida , quan podran tenir un pis, si tindran o no fills, si ho faran be ... i també els resulta difícil mirar enrere, perquè la infància és quelcom que consideren superat.
