L'augment de l'esperança de vida, la convivència obligada dels jubilats i una fe indestructible en l'amor romàntic fan que any rere any ciutadans amb els 70 ja complerts es plantin al jutjat amb una demanda de divorci. ¿Què porta a un home o a una dona a dir adéu a mig segle de matrimoni i afrontar una realitat incerta en el darrer tram de les seves vides? Els experts asseguren que hi ha notables diferències de gènere en la decisió, si bé a uns i altres els uneix el desig de viure els seus darrers anys mantenint a ratlla el fantasma de la infelicitat. En general, les dones cerquen tranquil·litat; els homes, molts, alegria pel cos –la Viagra fa miracles- i companyia per la ment. (...)
(...) Elles es divorcien per lliurar-se d'un marit mesquí 0, en el pitjor dels casos, d'un maltractador. I no es solen platejar noves relacions, sinó gaudir més d'elles mateixes i dels seus fills i nets. (...).
(...) "les dones grans decidides a separar-se solen arribar davant l'advocat i dir: 'L'únic que vull és que em deixin en pau. No aguanto viure ni un dia més havent de donar explicacions per tot el que faig, ni tan sols suporto haver de tragar-me el futbol de la tele".
Els marits, en general, es queden estupefactes. "Ells et diuen: '¿Però a aquesta dona, què li passa? No la pego, no m’emborratxo, li dono tots els diners, no vaig amb altres dones, ¿què vol? No ho entenc.' El que vol la dona és treure's de sobre una llosa, sortir d'un tancament que l’asfixia ara que els fills ja estan independitzats. Però això la majoria d'homes no ho entén".
Les tensions, dissimulades al llarg d'anys per la presència dels fills a la llar i perquè l'activitat laboral els permetia als dos 'descansar' unes quantes hores al dia de la presència mútua, salten a bocins quan un dels dos es jubila, generalment l'home, ja que les dones que ronden els setanta han estat preparades en la seva majoria per desempallegar-se com mestresses de casa.
Si el matrimoni no està sòlidament assentat, és difícil que resisteixi. "De sobte et trobes de cara a cara amb una parella de la que t'havies acostumat a prescindir. I molts no suporten aquesta nova situació" (...)
L'esperança de vida (...), el tedi de la convivència i "l'irreductible desig de felicitat" (...) estimula la cerca de nous rumbs en els anys finals de la vida. En ocasions, els homes no resisteixen el cant del cigne de la natura i generen l'inevitable patiment en les dones que han estat abandonades per ser substituïdes per companyes més joves.
Aquest tipus de dona, educada per aguantar i sense preparació per sobreviure econòmicament (...) no hi veuen sortida al futur. Creuen que el món s'ha acabat per a elles i que ja estan finiquitades no només per a les relacions sentimentals, que ni es planteja, sió per simples relacions socials. Venen d'una educació en la qual necessiten l'aprovació exterior per valorar-se i això les ha anat destruint poc a poc. Estan acostumades a que tot el món en l'àmbit familiar els demani coses, i com sempre diuen que sí, no són valorades per això. (...)
Hi ha dones que recuperen la calma i s'enamoren novament, però és infraqüent (...)
Molts marits cerquen incansablement amors tardans, i en moltes ocasions els troben, i la seva vellesa es converteix en una etapa plàcida i sexualment activa. Però també hi ha els que cauen en relacions impossibles, víctimes d'una certa ingenuïtat, quan no ceguesa, o potser impulsats per simple vanitat.
(...) un senyor de 70 anys casat en terceres núpcies amb una llatinoamericana d'uns trenta anys. S'hi va casar en el seu país i la va dur a Espanya amb la reagrupació familiar. Ara que ja és aquí i té dret a una part del seu patrimoni, s'ha buscat un advocat i li ha demanat el divorci. L'ancià està fet pols. I molt sorprès." (...) "No és ni molt menys el primer cop que passa (...)".
(...) les unios legals entre espanyols jubilats i joves estrangeres i sense recursos són unions freqüents en els despatxos [d'advocats]. I poques vegades es donen al contrari, espanyola gran amb jovenet, encara que hi ha algun cas. (...) "Els homes saben que és el darrer tren i no volen que se'ls escapi. Les dones assumeixen la realitat d'una altra forma. Són més immunes a aquestes quimeres d’ànsies juvenils. A més, ells troben immigrants joves, atractives, estimadores. (...) Tan bon punt disposen del patrimoni, la majoria se'n va. ¿Cruel? No, no tant. Ells ho saben: joventut a canvi de diners". Un bescanvi tan vell com la Humanitat.
Joaquina Prades, Divorciarse a los 70 años, ¿por què no?, El País 21-03-2010.
