En totes les ciències socials, des de l’etnologia fins la politologia, des de la sociologia fins la història, va sorgir un afany per incorporar un evolucionisme ajustat a nocions com les de selecció natural, lluita per la vida i supervivència dels millor dotats, a les interpretacions més científiques de la societat humana...
La visió de la societat humana com espai essencialment conflictiu és molt antiga. Les teories sociològiques més interessants sobre la dinàmica social insisteixen, des de molt abans de Charles Darwin, en la lluita pels recursos escassos, el domini d’uns homes sobre altres, la consolidació d’elits, la subordinació de certes classes a altres, la marginació o exclusió socials i, naturalment, la guerra, la concurrència econòmica –despietada a vegades- i la lliça que caracteritzen la nostra història des de sempre...
El darwinisme social no és cosa del passat. Així, durant la llarga fase neoliberal i neoconservadora que ha dut a la present recessió econòmica, vivíem en un neodarwinisme social vulgar, larvat i inconfessable, en el qual, gairebé sempre privadament, gent responsable acceptaven les disfuncions –és a dir, els danys i els daltabaixos- de la dinàmica econòmica i en gran mesura política amb la resignació que era un procés presumptament natural del qual en sortiríem tots guanyant amb el triomf dels més competitius, millor dotats, més potents, més eficaços.
Salvador Giner, Darwin, evolución, especies ..., La Vanguardia 8-02-2009.
