Els germans petits solen aprofitar-se de la seva condició i són molt hàbils a l’hora de responsabilitzar als grans davant els pares, els quals corren a auxiliar-los fruit del seu instint de protecció ja que els creuen en desavantatge(...) A vegades cal protegir els grans dels atacs dels petits que es senten autoritzats a maltractar als seus germans i s’amparen en la seva suposada fragilitat(...)
El menor no coneix el luxe de sentir-se algú tant especial com el primer, però tampoc serà destronat com ho han estat els seus germans. Arriba a una família que ja està conformada i que ja te establertes quines són les regles del joc.
Des que neix, le germà petit està immers en l’atrafegament familiar. Pot dedicar-se a observar i envejar l’anar i venir dels més grans, més autònoms(...)
(...) “Jo també” [és] (...) la frase preferida [del menor] (...) davant qualsevol activitat que emprenguin els germans grans (...) en la seva vida adulta, hi ha moltes situacions en les quals [el petit] segueix patint la síndrome de germà petit. Tant en el treball com en les seves relacions personals s’esforça innecessàriament per obtenir el reconeixement que ja té(...)
Els germans petits, com tots, poden utilitzar la seva condició per créixer de moltes maneres diferents. Alguns frueixen del que suposa aprendre dels germans grans i poden ser molt precoços (...) Altres (...) poden perpetuar la seva condició de ser el petit, valorar en extrem els seus avantatges i negar-se a créixer(...)
Els benjamins de la casa solen ser els germans més simpàtics i sociables de la família. Enlloc de l’enfrontament i les rabietes pròpies dels seus germans grans, ells aprofiten la seva gràcia i simpatia per fer-se un lloc. Tot el que fan pot resultar simpàtic tant pels pares com pels seus germans grans, els quals poden cuidar d’ells amb verdader afecte i condescendència. La simpatia pròpia dels petits es pot deure al seu lloc de privilegi. Per una part, els seus germans grans no rivalitzen tant amb ell ja que ho han fet entre sí i, al contrari, el protegeixen. I per l’altra, ells no han tingut l’experiència de veure sorgir en si mateixos els sentiments d’odi i de rivalitat que solen aflorar amb l’arribada d’un nou germanet que posi en perill l’estabilitat.
Mentre que el germà gran se sent ple de responsabilitats, amb les espatlles carregades d’exigències, i potser turmentat pel sentiment de culpa d’haver volgut desfer-se d’aquests germans menors, als quals per altra banda tant estima, el germà petit viu les seves relacions amb una frescor i llibertat diferents. El petit està encantat amb tots i cadascun dels seus germans, no qüestiona la seva presència ja que estaven allí quan ell va arribar. Per a ell és suficient amb sentir-se acollit, acceptat per ells, el que li dóna una gran seguretat. Per això el germà petit no te motius per sentir-se culpable, ell no du amb ell, com el més gran, la marca de Cain.
(...) Tampoc és indiferent si el germà petit és noi o noia(...) més d’una germana petita que (...) s’engatja en fer-se indispensable per a la resta de la família (...) són les que tot ho saben, les tot ho poden(...)
Com en tots els casos, ocupar un o altre lloc en la família no marcarà el nen inexorablement, cadascú haurà de veure-se-les amb les seves circumstàncies i optar per un camí o altre. Ser el més petit sembla tenir molts avantatges, però també pot ser una càrrega; tenir cura dels pares, ser el blanc de la gelosia dels germans grans, quedar-se despenjat i semblar el fill únic d’una família nombrosa no són situacions fàcils de suportar.
Mariela Michelena, Los privilegios del hermano menor, ES 17-05-2008.
