Element de defensa de la llengua

L’aportació de l’Esglèsia a Catalunya i a la seva normalització lingüística és un fet al llarg de la seva història mil·lenària.

(...) després de la Guerra Civil (...) “Només era permès parlar la ‘llengua de l’imperi’ i condemnar la mil·lenària cultura del país al silenci o tot més a la intimitat de la llar o clandestina. Barbaritat que va disparar la reacció contra l’extinció del foc sagrat de l’idioma.

Un fet similar va succeir ara fa 121 anys. Josep Morgades, bisbe de Barcelona, publica el 1890 una instrucció pastoral que estableix la predicació i l’ensenyament del catecisme en llegua catalana. El text és clar (...), en línia amb l’ensenyament de l’Esglèsia universal i redactat de forma matisada (...). Tot i això, la pastoral del bisbe Morgades va provocar atacs furibunds en el Congrés de Diputats, en el Senat, en la premsa madrilenya i també desencadena un esbojarrat intercanvi de telegrames i cartes entre ministeris, nunciatures, secretaria d’estat del Vaticà i bisbat de Barcelona.

Per això, l’Esglèsia catalana es veu impel·lida periòdicament a explicar la seva postura en matèria lingüística. Un dels primers documents de la llengua catalana són unes homilies. Daten entre els anys 1080 i 1095. Són les ‘Homilies d’Organyà’.

(...) Els bisbes afirmen en ‘Arrels cristianes de Catalunya’ (27 de desembre de 1985): “La cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i el principal senyal d’identitat, tot i que no l’única, en la llengua que li és pròpia i que comparteix amb altres comunitats humanes. Els bisbes manifesten que volen contribuir a l’esforç general de la societat per a que la llengua de Ramon Llull i Jacint Verdaguer assoleixi la plena recuperació”.

Oriol Domingo, Fuego sagrado del idioma, La Vanguardia 2-01-2011.