2. Els altres

La biologia i el caràcter social dels humans ens condueix a mantenir relacions importants amb els altres éssers humans a través d'un conjunt de mecanismes i pautes culturals que hem anat creant.

Aquest capítol tracte en primer lloc de la família. Després de la societat i de les creacions d'aquesta que ens ajuden a situar-nos en el món i en la mateixa societat.



Individu i societat
El naixement de l'individu és una creació occidental: Europa, gresol de l'albir, ha enriquit el patrimoni cultural del món amb la invenció de els llibertats personals. En l'organització tribal primitiva, l'individu no existia, només el grup; en les monolítiques teocràcies d'Orient, l'individu no comptava, i encara continua sense prevaler a la Xina, el Japó o l'Índia. És a Europa, i durant el Renaixement, on neix l'individu. A Grècia es va inventar la democràcia, però no l'individu.
Albir és la facultat d'obrar amb reflexió i elecció. La reflexió neix a Grècia, però l'elecció és fruit del Renaixement.
La història de la literatura europea -sobretot del teatre- dels  últims quatre segles és l'expressió de la lluita entre albir i determinisme; els grans mites d'Europa: Don Quixot, Don Joan, Segismundo, Hamlet, Faust, són arquetips de l'individu en la lluita contra tot: la realitat, la religió, el clan, la ciència; en tots ells s'exemplifiquen els problemes que apareixen quan s'autoafirma l'individu.
Aquesta tensió entre determinisme i albir, individu i societat, és la irresolta problemàtica fonamental d'Occident, el cost de la seva genial inversió, l'individuaalisme. Lliure de l'àncora referencial de clan o tribu, l'individu gaudeix d'una gamma de possibilitats personals mai coneguda.
La confusió i el desconcert són la perplexitat de l'individu davant la llibertat d'exercir el seu albir. El determinisme és més senzill; normes clares, taxatives encarrilen la passió d'obeir. La iniciativa individual, en canvi, és més compromesa; d'aquí la difícil tessitura política de les societats occidentals, que busquen des de la Revolució Francesa estructures col·lectives compatibles amb el lliure albir individual. Abans de d'ocupar-se del superhome convé replantejar i resoldre els problemes polítics que comporta el nivell de l'home, tal com el va plantejar la irrealitat promesa del Renaixement.
Luis Racionero, Individu i societat, La Vanguardia 30-12-2016.



L'índex del capítol és:

2.1 La família
2.2 La societat
2.3 Creacions col·lectives



2.1.1 Pares i fills

-->
Opinió compartida per tothom?

En tots els països les parelles sense fills són més felices que els pares. I si els enquestats admeten tenir algun fill amb problemes, llavors la puntuació de felicitat es desploma sense pal·liatius. (...) Quan els fills abandonen la llar paterna, la puntuació de felicitat dels pares es dispara.
[Els fills ho arreglen tot] Fals. En tots els països les parelles sense fills són més felices que els pares. I si els enquestats admeten tenir algun fill amb problemes, llavors la puntuació de felicitat es desploma sense pal·liatius.
Lluís Amiguet, entrevista a Bruno S. Frey, “Las parejas son más felices sin hijos que con ellos”, La Vanguardia 8-10-2009.


Els temes tractats en aquest apartat són:


            Risc de la sobreprotecció
            Síndrome de l'emperador

           Danys en els testimonis
           Violència domèstica
           Filosofia

         Política no convencional
         Sentir-se feliç
         Família o treball, per a les dones


(...) El nen juga reptant al pare i la nena dominant-lo en jocs de rol.

Lluís Amiguet, entrevista a Louann Brizendine, "La fidelidad en él depende de un gen; en ella del día del mes", La Vanguardia 1-06-2010.




Abandonar la filla soltera embarassada és propi de cultures com la hindú o algunes musulmanes, on és habitual la barreja consanguínia.
Lluís Amiguet, entrevista a Robert Trivers, “L’homosexual transmet els seus gens per altres mitjans”, La Vanguardia 21-12-2017.

Sobreprotecció i pressió

--> --> -->
Risc de la sobreprotecció
Quan els nens estan sobreprotegits, és a dir, quan cada instant del seu dia està reglamentat i supervisat, la probabilitat que de grans pateixin ansietat i temors puja, i també el risc que es busquin estímuls en les drogues, el sexe o la violència(...)
Aquesta pressió per a que es converteixin en el que nosaltres volem que siguin no els deixa espai per conèixer-se a si mateixos.
Ima Sanchís, Presionamos tanto a nuestros hijos que no les dejamos elegir su camino, entrevista a Carl Honoré, Magazine, 4-01-09

Síndrome de l’emperador
(...) El terme fa referència a la conducte dels nens o adolescents que es comporten com petits tirans i no dubten en maltractar verbal i físicament als seus progenitors per aconseguir els seus capricis.
‘L’emperador’ es relaciona amb els pares com si fossin els seus súbdits, i si no el complauen, reacciona de manera violenta. (...) A què és degut aquest fenomen?
(...) “darrera d’aquest episodis hi ha uns pares que no han sabut fixar límits”. (...) “transmeten el criteri que no se li pot dir ‘no’ a un nen, quan el que els neurotitza és no saber el que està bé i està malament. Aquesta és la raó que tinguem nens capritxosos i consentits (...)”.
Francesc Miralles, ¿Cuál es su Síndrome?, El País semanal 31-05-2009.



La sobreprotecció no és protecció
"La sobreprotecció no és una protecció. [...] L'excés de protecció empobreix el cervell dels nens, atrofia les seves capacitats i els torna més vulnerables i passius".
D'Orient a Occident. Ningú no esquiva les seves crítiques. "A âsia, els alumnes treuen ñes millors notes a l'informa PISA a costa d'interminables jornades d'estudi. S'adormen als pupitres i se'ls veu molt desgraciats en l'esforça de no decebre les expectatives dels seus pares. Pateixen un veritable maltractament per part de l'escola i de les seves famílies". [...]
Per contra, "se'ls protegeix un excés". Als joves no se'ls reforça l'autonomia, no se'ls permet [...] guanyar confiança en si mateixos adquirint responsabilitats, icnorporant-se com a éssers actius i de ple dret a la societat. Falten ritus d'iniciació al cercle dels adults que delimiti la infància de l'edat adulta. Amb algunes excepcions. "Els batxillers anglosaxons es prenen un any sabàtic abans d'anar a la universitat, [...] se'n van de casa a un altre país del qual desconeixen la seva cultura, el seu idioma. Treballen, guanyen diners". Els joves més inquiets del sud d'Europa volen també caçar el seu propi lleó. I a manca de propostes adultes, l'inventen. El psicoanalista francès explica que van a camps de cooperació en algun país del tercer món o s'allisten a l'exèrcit com és el cas de les dones a França. "A la tornada, han aprés idiomes, han patit certes calamitats, han estat útils als altres". Probablement [...] han sentit por però tornen orgullosos amb la seva peça caçada.
Carina Farreras, "El nen sobreprotegit és més passiu", La Vanguardia 20-02-2016.


Educació



Tema de gran preocupació als pares, principalment quan s’estrenen en aquest ofici (no ensenyat) o topen amb noves circumstàncies. Els temes abordats aquí:

 Temes relacionats: Les llengües

El gran repte



L’èxit del procés d’educar radica en que els fills es converteixin en persones creatives, autònomes, pacífiques i amoroses capaces de viure vides íntegres –les que ells escullin-, i assumeixin les seves responsabilitats com adults. El gran repte és deixar-los anar, sense immiscir-se ni coaccionar-los. Per això és necessari aprendre noves formes de relacionar-se amb els fills adults enlloc de comportar-se amb ells seguin els mateixos patrons de quan eren petits.
Jaume Soler, Maria Mercé Conangla, Hijos adultos en casa,zes 19-04-2008.

Entendre la infància


La Convenció dels Drets del Nen de 1989, suposa una nova forma d’entendre la infància. ¿Com és aquesta nova mirada? És un canvi d’actitud per part dels adults que consisteix en veure al nen/a com subjecte de dret i un/a ciutadà/na que cal respectar i tenir en consideració per la persona que és avui i no com l’adult que serà demà.
(...) A risc de ser esquemàtic, la societat adulta no ha trobat la forma de concretar aquesta nova actitud i continua movent-se entre dos pols contradictoris: o es percep la infància com una etapa que no compta en la construcció de la vida social (els “encara no”, amb accions que van des de l’anul·lació a la sobreprotecció), o se’ls abandona a la seva sort en un món adult que no respecta ni preserva les seves particularitats i els priva del dret a ser nen/a (...).
Avui, sembla que complir les responsabilitats vers la infància consisteix exclusivament en cobrir les necessitats materials. Però és imprescindible considerar també les seves necessitats ‘no materials’, com ho hem exposat en el Manifest de Montserrat per assegurar un desenvolupament integral, això és, material, intel·lectual, moral, emocional.
L’exercici responsable del rol d’adult vers l’infància no consisteix en fabricar la persona ideal que volem que sigui demà ni tampoc d’abandonar-lo a la seva sort davant estímuls i vivències que encara no li correspon viure. S’han de crear oportunitats quotidianes de participació activa, que respectin aquest important moment de la vida i siguin una font d’aprenentatge i de desenvolupament integral de els seves potencialitats. Que els permeti ser únics/ques i a la vegada ser membres responsables de la comunitat.
Jesús Vilar, Actitudes ante al infancia, La Vanguardia 29-11-2010.

Massa i poc



Ara estem veient l’avantguarda d’aquesta generació educada en aquest caldo de pressió [per ser caps de sèrie] i tenen problemes per viure en societat degut a que el cordó umbilical amb els pares mai es talla (...)
Ima Sanchís, Presionamos tanto a nuestros hijos que no les dejamos elegir su camino, entrevista a Carl Honoré, Magazine, 4-01-09

[El problema dels pares és]La pèrdua de confiança en la capacitat d’educar als nostres fills sense recórrer als manuals (...) Hem professionalitzat la paternitat, tot molt ben intencionat, però no funciona (...)
Considerem la timidesa, la tristesa, el dubte, la culpa o la ira com infermetat en lloc de trets característics a la condició humana.
Normalment oscil·lem entre dos pols, per una banda “fem massa per ells”, els ocupem excessivament amb activitats extraescolars; i a l’altre pol no fem prou, és a dir: no els eduquem, no els posem límits, som incapaços de dir-los no, a casa els donem’ regna solta’ i hem tirat per la finestra coses importantíssimes com la disciplina i les regles que els nens necessiten per desenvolupar-se (...) els psicòlegs asseguren que veuen molts cassos en que pares amb una bona formació estan criant a nens que amb 7 anys comanden la llar.
Si el nen està massa mimat i sobreprotegit, no aprendrà a viure i se li fa un trist favor, és un neuròtic en potència; si el nen es tractat amb excessiva autoritat, se li mina la seva autoestima i després introjecte les figures paternes molt rígides, i això a la llarga també és molt nociu per a la seva forma de ser. (...) el nen ha d’aprendre a valorar el que se li dóna i té, ha d’exercitar la disciplina i apreciar l’esforç personal, ha de valer-se i merèixer el que se li lliure, s’han de posar certs límits i ensenyar-li que no tot es pot aconseguir. La indisciplina és molt nociva. (...) no hi models fixes perquè cada nen té les seves tendències. És necessari enfortir l’autovaloració del xicot, però no consentir-lo en desmesura. És una tasca delicada, però molt instructiva també per als pares.
Ramiro Calle, Hijos rebeldes, ES 30-05-2009.

Educació a grans i petits



(...) quan algun fill és el preferit indiscutible dels pares, no ha de sorprendre la gelosia que desperta entre la resta dels seus germans(...)
En ocasions els pares (...) reben l’arribada del benjamí com una benedicció, i el tracten amb la levitat i els mims més propis de la relació que més endavant establiran amb els nets, que aquella que tenen amb els fills. Són més indulgents amb els horaris i més permissius respecte a hàbits com xopar-se els dits o els capricis de l’alimentació. Aquests hàbits afavoreixen una atmosfera més tolerant on el temps i la paciència semblen no tenir límits.
(...) el fill gran va suposar tota una responsabilitat pels pares, els quals es sentien superats per les seves pròpies expectatives. En canvi, després d’haver educat a un parell de fills, el menor dels germans és una festa en la família. Això fa que els costums es relaxin i els límits, que en els seu moment van ser ferris, passin a ser més flexibles.
Mariela Michelena, Los privilegios del hermano menor, ES 17-05-2008.

Educació a fills/filles



La meva mare em va fer així, per desgràcia. Les mares fan masclistes als fills des de nens, i la meva ho va fer amb mi. A mí m’agradava la cuina, però la meva mare m’expulsava: no em va ensenyar a cuinar, netejar, rentar, planxar, fer el llit (...)
Tant de bo les mares deixessin de fomentar la inutilitat domèstica dels seus fills i deixessin de jactar-se que “el meu nen les porta boges” (...), però persisteix la conspiració femenina per fer del homes uns inútils.
La mare programa al nen per ser depenent d’una dona. La mare prepara al seu fill per a la futura nora! I el nen, d’adult, obeirà a l’esposa com una mare.
Som manegats per l’art suprem de les dones: acabes suplicant fer el que la dona íntimament desitjava que es fes. “D’acord, ho faré per tu”, concedies llavors ella. I ell queda en deute, Magistral! Els homes hauríem d’aprendre a fer això.
Víctor-M. Amela, entrevista a Luis Racionero, “Mi madre me hizo machista”, La Vanguardia 24-03-2009.

(...) la realitat és que les nenes col·laboren més que els nens en les feines domèstiques i que se les exigeix més en aquests i altres àmbits, com el dels estudis (...) als xicots se’ls tolera que no facin les feines domèstiques o que les facin malament; hi ha una certa complicitat de sexes en la comunicació pares-fills, a les filles se les controla més i tenen menys llibertat malgrat ser més responsables (...) els pares reforcen afectivament el projecte escolar de les filles més que el dels fills,  inconscientment potencien més els seus estudis i tenen més expectatives que la nena faci una carrera universitària (...) les filles es porten millor que els fills a l’hora de treure bones notes o de fer els deures, i les perceben com més independents i autònomes. (...)
“No s’educa igual a fills i filles –ni inclús les noves generacions de pares- de forma instintiva, perquè homes i dones som molt diferents (...) No els eduquem igual perquè, malgrat que ho intentem topem amb la diferència biològica: la majoria de mares i pares volen que els seus fills i filles facin les mateixes coses, que participin en les feines de la casa per un igual, però es troben que el nen no és tan perfeccionista, no té tanta capacitat de detall i per això recull ràpid i malament o no deixa estirat el llit, de manera que la mare tendeix a rematar les seves tasques i acaba fent-les ella, les filles acaben imitant-la, i la diferència passa de generació en generació” (...) es justifica la diferència de tracte a fills i filles per raons biològiques. “Nens i nenes tenen diferències hormonals, diferent estructura del cervell, són psicològicament diferents i això fa que reaccionin de forma diferent i que necessitin un tracte diferenciat a l’hora d’educar-los” (...) per assolir les mateixes fites han de seguir camins diferents. (...) els drets i obligacions dels seus fills són els mateixos al marge del seu sexe, però no la forma en que es comunica amb ells (...) “Les nenes són més empàtiques i solidàries, cal mirar-les als ulls, cridar-les pels seus noms; als nens hi ha que parlar-los d’una manera més freda, perquè els agrada involucrar-se en el món adult (...) Els xicots són més moguts –perquè tenen més testosterona- i en moltes famílies es crea l’estereotip que el nen és el dolent i l nena és la bona, enlloc d’entendre que ell necessita més activitat (...) Davant d’una situació d’estrès els nens s’exciten i, en canvi, les nenes es bloquegen, així que si quan estàs enfadada aixeques la veu al nen l’anirà bé, però a la nena la bloquejarà (...) elles desitgen que la seva mestra les estimi i ells que els respecti” (...) no tots responen fielment a aquests models i diferències ”perquè hi ha nens amb cervells masculins o  femenins extrems i altres amb cervells pont, que tenen les característiques masculines o femenines més matisades”
(...) “igual que no eduques a tots els teus fills de la mateixa manera perquè cadascun és diferent (...) també t’has d’emmotllar a les diferències biològiques entre nois i noies.”
(...) més enllà que hi hagi diferències biològiques, moltes d’aquestes desigualtats de tracte i comportament amb els fills obeeixen a raons culturals.
Cristina Brullet, “Muchas diferencias de trato con los hijos son culturales, ES 16-05-2009


Àmbit

Actuacions
Feines de casa
Nenes
Sempre fan una mica més, excepte al baixar la brossa. Hi ha més conflictes que amb els nois.
Nens
Se’ls encomana baixar la brossa. Col·laboren en funció de quan ho fa el pare.
Comunicació
Nenes
Parlen més, i més amb la mare (escola, temes personals). Amb el pare parlen de temes escolars.
Nens
Parlen menys, i més amb la mare. Amb el pare parlen d’esports.
Límits
Nenes
Se les controla més. Més conflictes per horaris i anades a dicoteques.
Nens
Tenen més llibertat.
Tipus de relació
Nenes
Se les critica pel seu aspecte físic i causa un pitjor concepte de si mateixes. Riuen més amb la mare, juguen més amb el pare.
Nens
No se’ls critica tant pel seu aspecte físic. Riuen més amb la mare, juguen més amb el pare.
Estudis
Nenes
Reforcen més el seu projecte escolar, se les anima a seguir carrera universitària. S’organitzen el  seu temps d’estudi.
Nens
A molts cal apretar-los per a que estudiïn.
Resum estructurat de Mayte  Rius, ¿Los tratamos igual?, ES 16-05-2009
Subscriure's a: Missatges (Atom)