Quan l’art era un ofici i el pintor un artesà, més o menys qualificat, el ‘producte artístic’ ja depenia del poder. De la Cort , de l’Església i més tard de la gran burgesia. El pintor estava supeditat, ell i el seu taller, a l’encàrrec, a la imposició en els temes, a la grandària i futura ubicació de les seves obres i al compliment dels terminis establerts. (...)
Però la modernitat va dur a l’artista la possibilitat de lliurar-se en múltiples aspectes (...). I també guanyar la facultat de ser crític i acceptar el compromís de la seva època. L’artista, al qual ja no se’l considera ‘artesà’, o simplement pintor, passa també a una categoria social diferent, semblant a la dels pensadors i els intel·lectuals; les seves opinions i la seva actitud influencien, o es creu que incideixen en la societat. L’artista el lliure així del poder secular, de l’encàrrec, de la tutela... Però passa a dependre del mercat. Del mercat i de la política, poders que tard o d’hora acaben coincidint. (...) El poder polític/cultural insisteix per a projectar-se, en el que creu un valor segur convertint-lo així en un valor únic. Avui l’artista és el que és la seva cotització, a la qual haurà de mantenir amb un comportament ‘sensat’; deixant-se dur per la llei de l’oferta i la demanda. Moltes vegades la cerca del ‘premi’ genera autocensura i repetició. (...) Per altra banda, apostar amb diner públic per una determinada opció artística és una concessió encoberta. (...) El mercat ha establert el seu propi sistema de comunicació, la seva pròpia elit mitjançant galeristes, gestors culturals, comissaris, fires, polítiques museístiques i col·leccions institucionals.
Joan-Pere Viladecans, Arte, mercado y poder (1), La Vanguardia 11-08-2010.
