(...) en els darrers anys s’ha accelerat, i per descomptat, s’ha fet més visible, un molt notable desplaçament de bona part dels intel·lectuals espanyols vers posicions més conservadores i dretanes. Els intel·lectuals –entenent per això, en un sentit molt ampli, aquelles persones amb un protagonisme destacat en l’esfera pública: professors universitaris, periodistes, escriptors, etc.- s’han dretanitzat, moltes vegades a compte de la negació de la mateixa diferència entre l’esquerra i la dreta, la qual consideren superada, mistificadora o simplement sectària.
Sempre hi ha hagut molts intel·lectuals de dretes i, com és lògic, continua havent-n’hi, És així arreu. El que no resulta tan habitual és que al costat oposat de l’espectre ideològic hi hagi hagut una espècie de desbandada generalitzada. Molts del que escrivien abans des de posicions a vegades furiosament radicals o revolucionàries, avui defensin no valors lliberals, com podria esperar-se, sinó idees que només poden ser qualificades de reaccionàries.
Aquest canvi es fa especialment xocant en els casos més extrems, en aquells que defensaven la dictadura del proletariat, el marxisme més estricte, el dret a l’autodeterminació dels pobles,o inclús a la pròpia ETA. Molts d’aquests es mouen avui per les antípodes de tot allò. Les seves preocupacions ara són molt diferents, com la defensa de la unitat d’Espanya, la guerra als nacionalismes perifèrics, el menyspreu a la socialdemocràcia, el combat enfront aquestes espectrals amenaces del relativisme i el multiculturalisme, el desconsol per la pèrdua del model antic de l’educació, basat en la jerarquia i la disciplina, o la defensa, en nom del realisme i la maduresa, de totes les intervencions armades que vulguin emprendre Estats Units i Israel.
(...) Molts d’ells han dedicat grans esforços a fer escarni d’aquesta pobre figura imaginària, gairebé mítica, del ‘progre’ profundament antiamericà, que recolzava a Fidel Castro, que tenia les seves ambigüitats davant el terrorisme, que veia casposa la mateixa idea d’Espanya, que refusava els mètodes memorístics a l’escola, que feia apologia d’un pacifisme ingenu, que pensava que la policia era un cos repressiu(...) En fi, un discurs pertanyent en tot cas al gènere autobiogràfic i fet en realitat amb el calr afà de justificar davant d’un mateix i davant la societat canvis ideològics pendulars, que van d’un extrem a l’altre.(...).
Potser sigui la qüestió eterna sobre el ser d’Espanya la que millor ha permès visualitzar el canvi al qual em refereixo. Si en altres temps els intel·lectuals d’esquerra van creure tenir una mena d’afinitat natural amb els moviments nacionals bascos i catalans que reclamaven un Estat propi, avui han abjurat completament d’aquelles idees i les han substituït per altres no menys dogmàtiques que les anteriors, segons les quals aquests nacionalismes són un vestigi de la “tribu”, una doctrina irracionalista de cap a la fi que no té cabuda en el nostre ordre lliberal. (...).
Com tot fenomen complex, la dretanització creixent dels intel·lectuals que varen ser d’esquerres té múltiples causes. En primer lloc, podem destacar l’esperit dels temps. L’auge del neoconservadurisme per una banda, així com el col·lapse del marxisme el qual, per molt diferents que fossin les formes que adoptava, seria al cap i a la fi de llengua comú de l’esquerra, sumant tot això a la confusió sobre el paper que pot dur a terme la socialdemocràcia en el capitalisme actual, ha creat un clima propici per a l’abandonament de les antigues conviccions ideològiques. No són pocs els que s’han deixat arrossegar còmodament per aquest corrent. Encara que se suposi generosament que els intel·lectuals som gent que pensa per si mateixa i revisa críticament les seves idees, en realitat ens deixem influir pe les modes i les tendències tant o més que el comú dels mortals.
L’esperit dels temps té a més una especifitat pròpia a Espanya. La història política del nostre país ha estat extremadament convulsa. Només així s’explica que molts intel·lectuals abracessin l’esquerranisme per oposar-se a Franco. Desaparegut aquest, van anar evolucionant en la democràcia vers posicions lliberals les quals són les que haurien tingut de forma gairebé natural, pel seu origen social i formació, si Espanya no hagués passat per una dictadura tan profunda. A això cal sumar-hi l’estigma que ha arrossegat en el nostre país la dreta democràtica degut a les seves connexions amb el règim anterior. (...).
Hi ha també una qüestió generacional que no es pot defugir. Els intel·lectuals que han tingut una forta presència a l’esfera pública des dels temps de la transició, quan encara eren molt joves, van tenir els seus anys de glòria sota els primers Governs de Felipe González. El cridaner és que no es resignin a perdre l’oligopoli de les lletres 30 anys després. En un país normal, amb un sistema polític consolidat que porti un llarg temps funcionant, la renovació de persones i d’idees es produeix amb total naturalitat. Aquí no. És anòmal que les persones que van néixer, aproximadament, entre 1935 i 1950, comencessin tan aviat i acabin tan tard.
La seva incomprensió i desconcert davant la generació socialdemòcrata en el poder es trasllueixen gairebé cada dia. Que es tracta d’una qüestió generacional queda meridianament clar pel to de renya i suficiència que s’empra per dur a terme el que hauria de ser la crítica raonable al Govern i al seu president. Aquesta manca d’entesa generacional explica també, segons em sembla, la deriva lliberal-dretana de tants intel·lectuals que, malgrat tot, es van identificar, amb major o menor entusiasme, amb els Governs socialdemòcrates de Felipe González.
Aquest abandonament de l’esquerra ha provocat una creixent hegemonia de les idees lliberals-conservadores, les quals són avui les dominants en el diaris, revistes de debat i assaig, llibres i altres elements que componen l’esfera pública. Els centres d’agitació intel·lectual estan avui a la dreta. A l’esquerra no extrema no hi res semblant a un debat des de fa molt temps, com testimonia la facilitat amb la qual es propalen a Espanya tòpics exagerats i sense fonament sobre el catastròfic estat de l’educació, el desastre del sistema autonòmic, o la qüestió dels drets lingüístics.
El més curiós del cas és que els qui han abandonat els principis progressistes exigeixen als altres que recorrin el mateix trajecte, de manera que si algú s’hi resisteix se’l titlla tot seguit de sectari, dogmàtic o venut. L’ardit és molt bast, resulta revelador de l incomoditat que molts senten quan se’ls recorda la seva “evolució”, per dir-ho d’alguna manera.
Ignacio Sánchez Cuenca, La derechización de los intelectuales espanyoles, El País 24-05-2009.
