Civilització i llibertat
[Civilitzar-se és] aprendre a subordinar els teus impulsos a l’exigència de la convivència per integrar-te a la fi com membre fecund de la societat.
Com? En la societat autoritària, la transgressió i el nihilisme van ser emancipadors, però avui la transgressió només és manierisme afectat, com el de l'antiquat artista que proclama: “Jo soc un transgressor”.
El problema és que a l’ampliar l’esfera de la llibertat –quelcom molt saludable- no hem ampliat al mateix temps l’esfera de la civilització. I
Ha mort la vella educació fonamentada en valors autoritaris, però encara no n’ha nascut una nova que, sobre la llibertat i el saludable igualitarisme, construeixi una consciència cívica i civilitzadora contemporània.
[Per ser ciutadans lliures] Sí, però ¿com motives als xavals educats en la indolència i la gratificació immediata a que creixin, madurin, es civilitzin? (...)
Crec més en la persuasió de l’exemplaritat que en la coerció tradicional dels poder públics.(...)
Mentre Occident conqueria poc a poc durant tres segles les seves llibertats i aprenia a emprar-les, Espanya patia tres-cents anys de moral militaritzada i tradicionalista.(...)
Aquí la llibertat va arribar de sobte el 1975 i la varem assumir de forma precipitada i adolescent. No ens ha deixat temps de madurar-la. Hem estat lliures abans d’aprendre a ser-ho.
Lluís Amiguet, entrevista a Javier Gomá, “Hemos sido libres antes de aprender a serlo”, La Vanguardia 23-12-2009.
Conseqüències d’una educació desarrelada i forçada
Ja hem vist el que va succeir amb la 'generació perduda d’aborígens australians. Va ser destruïda a l’arrancar-la de les seves llars" (...). La política d’assimilació posada en pràctica pels Governs australians entre 1910 i 1970, per la qual milers de nens aborígens van ser enviats a la força a escoles dels blancs, va provocar una veritable catàstrofe humanitària. Els supervivents d’aquelles polítiques són avui una generació trencada que es va refugiar en l’alcohol i les drogues. Fa un parell d’anys el primer ministre (...) es va veure obligat a demanar perdó en nom d’Austràlia a tots els aborígens.
La proposta d’escolaritzar els nens jawara recorda penosament també a la que van intentar els invasors britànics el segle XIX. Després de sotmetre a sang i foc als indígenes que es van oposar a la seva presència, van enviar els nens a llars-escola lluny de les seves famílies, provocant un immediat augment de la mordentat. Survival tem que un cosa així succeeixi amb els jawara. El to de la proposta parlamentària de Pada Ray dóna una idea de l’amenaça que plana sobre aquest petit col·lectiu. "La població dels jawara consisteix en uns 300 individus, (...) similars als seus cosins africans" (...) I la seva manera de vida "requereix enormes quantitats de terra per sobreviure".
Lola Galán, Hagamos (in)felices a los jawara, El País 11-07-2010.
