La diversitat cultural i religiosa és una de les característiques, i al mateix temps, un dels reptes més importants de les societats occidentals. El problema no és nou. Sempre han existit fluxos migratoris provinents de països amb una religió i cultura diferents. Però el fenomen de la multicultaralitat adquireix avui especial complexitat a l‘intensificar-se aquests corrents migratoris, el que deixa en evidència llacunes en la integració social d’aquestes minories diferents culturalment.
La seva plena incorporació a la nostra societat només es pot assolir amb una reciprocitat de drets i obligacions. Resulta imprescindible que els minories religioses i culturals acceptin els principis i valors fonamentals en els quals s’identifiquen els ciutadans de l’Estat amfitrió. Això no significa admetre com a vàlids els “contractes d’integració” amb els quals es pretén exigir una espècie d’adhesió explícita i prèvia a costums socials d’uns tradició cultural aliena.
Ara bé, no serà possible formar veritablement part d’una societat si no es respecten les seves més elementals regles de joc culturals i constitucionals. Però el consens al voltant d’aquests principis exigeix l’abandonament de determinades pràctiques i usos arrelats a vegades en les societats d’origen.(...)
(...) El canon de mesura seria el d’una autonomia personal que no coarti ni imposi formes de conducta, el d’una llibertat cultural que no tempti contra la dignitat que qualsevol ésser humà té més enllà de la seva pertinença a una comunitat.
Però la integració és també una responsabilitat dels Estats receptors de fluxos migratoris. No poden esquivar les seves obligacions per garantir al nouvinguts unes condicions de vida i els drets fonamentals que gaudeixen els nacionals. Manquen encara prestacions i drets fets efectius per a que la integritat cultural i religiosa sigui una realitat, i d’aquesta manera també la igualtat real de tots els que compartim un mateix espai de convivència.
Gerardo Ruiz-Rico, Asignaturas pendientes, El País 29-05-2009.
(..) on s’ha de posar la frontera de la tolerància de l’Estat davant determinades tradicions culturals o religioses? Els experts coincideixen en la necessitat d’impulsar el respecte per totes les tradicions i creences. “Però hi ha un límit: els drets fonamentals de les persones” (...).
(...) [alguns mauritans] consideren que ni la societat ni els jutges espanyols han d’immiscuir-se en els seus costums. “No s’estan respectant les nostres tradicions.(...)” lamenta un maurità que porta una dècada a Espanya.(...)
Per a [la directora general de Integración de los immigrantes] aquesta presumpta col·lisió entre el costums d’uns i altres és “un fals debat. Una cosa és (...) buscar espais de trobada, els quals sempre són positius, i una altra és parlar de costums que en el nostre país són delicte. Aquí cal ser ferms”. (...) “Les fronteres són clares: els principis constitucionals d’Espanya i les lleis en vigor. Dintre d’això hi pot cabra qualsevol costum. Fora no hi cap res”.
(...) [pel president d’Atime] la integració completa de els cultures que avui conviuen a Espanya és “un tema pendent de resoldre. Tant els que venen de fora com la societat espanyola han de fer n esforç”.
(...) [ara a Espanya] hi ha un 5% de persones que pertanyen a altres confessions religioses. A més de les lleis espanyoles que recullen els drets de musulmans, jueus i evangèlics, l’Estat reconeix l’arrelament d’altres tres confessions: budistes, mormons i testimonis de Jehovà. Els seus fidels tenen uns drets que no col·lideixen amb les lleis espanyoles (...).
“És molt important que les persones d’altres confessions puguin sentir-se tant espanyoles com qualsevol” (...).
Menys recolzament genera la negativa d’alguns pares musulmans a que les seves filles adolescents vesteixin pantalons curts o banyador en les classes d’educació física.(...)
(...) [el secretari general de Andalucía Acoge] s’atreveix inclús a plantejar el cas dels matrimonis múltiples (poligàmia o poliàndria).
Reyes Rincón, Multiculturalismo sí, pero hasta aquí, El País 29-05-2009.
