(...) els marges per expressar-se en llibertat (...) s’han reduït, es redueixen i (...) seguiran reduint-se(...) La llibertat d’expressió no és domini exclusiu d’escriptors i artistes. És una llibertat fonamental, l’oxigen del qual depenen les altres llibertats(...)
L’erosió de la llibertat d’expressió es produeix de moltes maneres diferents. La més obvia és la violència o l’amenaça de violència (...) Si baixem un graó ens trobem amb les protestes pacífiques públiques, a vegades amb l’amenaça implícita de violència. Hi ha altres formes de pressió menys visibles, com l’ús d’armes econòmiques(...) Després hi ha l’autocensura dels que pateixen les amenaces(...) Però l’autocensura també pot néixer d’una idea benintencionada d’harmonia multicultural, en la línea de “tu respectes els meus tabús i jo respecto els teus”(...) I s’ha de comptar amb els casos que els governs i parlaments democràtics intenten, equivocadament, garantir la pau i l’harmonia entre comunitats mitjançant lleis que limiten la llibertat d’expressió(...)
Necessitem un debat sobre el que la llei ha de i no ha de permetre que es digui i s’escrigui(...) També hem de discutir què és prudent i assenyat dir en un món globalitzat (...) Hi ha una frontera de prudència i sensatesa que està més enllà de la que ha de fixar la llei.
Timothy Garton Ash, La lucha de nuestro tiempo, El País 8-10-2006.
