(...) quan a Espanya es treu el tema de les minories culturals –per emprar un terme asèptic que entenguin esquerres i dretes- el paradigma científic, filosòfic i literari és el silenci.
(...) No hi ha hagut en 30 anys cap discurs, moviment literari o corpus filosòfic que es faci càrrec de l’intent de etnocidi perpetrat durant l’era feixista, ni molt menys sobre etapes anteriors. (...) A EUA hi ha centenars de càtedres dedicades a estudiar la destrucció de la cultura dels nadius, o de la cultura dels negres després de l’esclavitud (...). Aquesta (Habermas, Günter Grass...) és l’esquerra europea que ha entès que la ficció de la democràcia es sustenta en una incessant revisió del poder de la cultura de la majoria sobre la minoria.
(...) Però la pulsió etnocida ha existit i existeix, i a ningú li sembla importar que la seva obra sigui una evolució acrítica d’una cultura totalitària. L’extirpació de la pulsió etnocida no la podem fer els catalans. Per això el silenci intel·lectual és pe meravellar-se. Aquest és el moll de l’os del fracàs actual d’Espanya. L’esquerra i els lliberals espanyols no aconseguiran tenir un discurs universal creïble fins que no solucionin aquest particular silenci. Un començament: la paraula 'etnocidi' "l’extinció deliberada d’una cultura per una altra", que apareix en el diccionari de l’IEC, en el Oxford, i fins i tot a Wikipèdia, no existeix per a la RAE.
Jordi Graupera, Treinta y tres años de silencio, La Vanguardia 29-01-2011.
