Sentint-se impotents en el seu propi país, van intentar guanyar-se Occident amb les seves riqueses, i l’extravagància es va convertir en una forma de declarar la seva pròpia autoestima.
Va ser llavors quan els maharajàs van construir alguns dels palaus més espectaculars de la Índia, decorant-los amb el millor de cada lloc. (...)
El maharajà de Kapurthala [Jagatjit Singh] era un home culte que parlava sis idiomes i a qui entusiasmava la història. També era un francòfil declarat que sentia fascinació per tot el francès (...). D’alguna manera va intentar imbuir Kapurthala de la ‘joie de vivre’ parisina. (...)
(...) Jagatjit Singh va ser, junt amb el maharajà de Mysore i el de Baroda, un dels pocs governants intel·ligents que van promoure la cultura i l’educació mitjançant la construcció de col·legis. Van remodelar les infraestructures estatals i les obres de reg i van millorar els serveis municipals de les ciutats i pobles, prestant especial atenció a l’educació, l’assistència sanitària i els serveis mèdics. A més va promoure un ambient religiós de tolerància mitjançant la construcció d’esglésies i mesquites. Els altres 700 prínceps indis es van dedicar a comprar collars de brillants, a jugar al polo i al criquet i a caçar fins gairebé extingir els tigres de la Índia.
Maba Akhtar, Maharajàs, el fin de las Mil i una noches, Els País semanal 14-07-2009.
