(...) en el món acadèmic sembla ja molt admès que els problemes culturals són irreductibles a ‘causes socials’(...) hi ha inter-relacions entre ambdues esferes, però es tracte de fenòmens diferents que remeten a valors, objectius, institucions, pràctiques i polítiques diverses. També sembla clar que moltes identitats culturals han estat històricament marginades, i que els estats sempre imposen trets culturals i lingüístics particulars. I que la llibertat cultural és en si mateixa un fi democràtic (...).
F. Requejo, R. Zapata, ¿Se toma la multiculturalidad en serio?, La Vanguardia 15-01-2006.
(...) no es pot parlar de diàleg entre cultures si prèviament no existeix una cultura del diàleg.
J. Barranco, entrevista a Ramin Jahanbegloo, “El horizonte ético importa más que el político”, La Vanguardia 7-02-2009
(...) és un error per una banda i una presumpció per l’altre que la cultura carregui amb el pes de la identitat o de l’ètica. Això és de tothom, dels enginyers als agricultors, no només dels especialistes o dels artistes.
(...) La cultura serà tecnològica o no serà. Però la tecnologia s’impregnarà d’humanisme o ens deshumanitzarà.
Xavier Bru de Sala, Humanismo tecnològico, La Vanguardia 22-05-2009.
(...) els valors culturals d’una societat afavoreixen o frenen la competitivitat, l’eficiència i a l’agilitat de les empreses.
(...) No queda més remei que repensar el nostre model de desenvolupament econòmic “des de la cultura i la seva inserció en el mercat”. (...).
No serà fàcil potenciar la creativitat. El talent està asfixiat a l’àmbit de la ciència a causa de l’anquilosat sistema universitari espanyol (...). El talent està emmanillat pel feudalisme polític, el qual utilitza el pensament com arma de trinxera, convertint les fundacions i els centres culturals en reserves de caça ideològica o en zoològics per aïllar els artistes i entretenir a la clientela. La cultura ha esdevingut un mer espectacle per a consumidors: ja no inquieta, repeteix tòpics; ja no pregunta, respon tòpics. Els nostres mitjans de comunicació es mostren incapaços d’obrir un debat sense perjudicis sobre els grans dilemes del present (...).
Com alliberar el talent si les institucions, ancorades en la visió renaixentista creuen que la cultura és restaurar pedres històriques, construir temples al buit modern, afavorir als mitjans amics i deixar que algun bard toqui la mandolina en honor a lo políticament correcte o a la provocació subvencionada? I com alliberar als creadors del pes de la protecció –pública o corporativa- la qual aixafa les seves idees fins convertir-los en gràcils bufons i amens recol·lectors d’engrunes que cauen de les taules del paralitzant poder?
Antoni Puigverd, ¿Cómo liberar el talento?, La Vanguardia 25-05-2009.
