Aquestes galeries les van obrir miners molt experts: han sobreviscut sense danys a terratrèmols que van fer estralls a la superfície. (...) Fins principis del segle XX hi treballaven nens de deu anys... Els lligaven amb cordes a la cintura, per a que no fugissin a causa del pànic. (...)
La pols de carbó, les partícules aixecades per les descàrregues de dinamita, el fum, els gasos tòxics, la humitat... Tot això erosionava la salut. Molts encara pateixen artrosi, reumes, silicosis... (...)
Aquí han treballat 18.642 persones d'aquesta zona del sud de Xile, pobre i deprimida. El meu pare va ser miner, i els meus oncles, i la majoria dels meus catorze germans. (...)
Les que patien més eren la meva mare, la meva àvia... Les dones sempre temien que el seu fill o el seu marit no tornessin de la mina... I així era sovint, per desgràcia.
(...) jo complia el meu somni: treballar (...). Era més forta la gana que la por... És el que volia. L'últim dia... vaig plorar.
[la mina] ha estat la vida de la meva família, la meva casa quasi sencera! Enyoro aquella vida plena d'humanitat i solidaritat, compartint aquí baix el 'guameco' (...)
Ens fèiem entremaliadures (...). Ens ho perdonaven tot: la vida de cadascun era en mans dels altres. Era dur, estaven units, sortíem cada dia negres, marrans, 'mojaos y tarspiraos'.
(...) n aquesta mina hem fet història, i jo l'explicaré. No sap quina alegria em suposa estar viu i explicar-li tot això. El meu cor tremola.
Víctor-M. Amela, entrevista a Roberto Rojas, "Era más fuerte el hambre que el miedo, La Vanguardia 6-02-2010.
