Va arribar el colonialisme i ens van dir que ens vestíssim, que anéssim a l’església, on i com havíem de viure. Varem deixar de ser nòmades, caçadors recol·lectors i apicultors. Buscàvem l’aliment al bosc. No sabíem el que era el diner i no necessitàvem tapar-nos amb roba ni dur sabates. La meva tribu, els !xun san, vivíem en el sud d’Angola i érem molts.
(...) [Han aconseguit conservar la seva cultura?] Parlàvem la nostra llengua, però hem perdut part de la nostra saviesa ja que els ancians han mort i s’han endut històries que mai varem escoltar. (...)
En els temps antics no existien les jerarquies. Demanàvem consell al més savi, que era el més ancià, el que més temps porta en aquest món, el que més sap. Jo no era el més savi, però em varen seguir.
Per seguir sent com Déu ens va fer és bo recordar que podem caçar i explicar històries i parlar la nostra llengua. A l’Àfrica hi ha tribus que van perdre el seu idioma i ja no saben qui són. (...)
Jo estic content, he pogut conèixer dos mons. Però els joves volen anar molt de pressa i no presten atenció al passat. I què és un bosquimà si ja no és un bosquimà?
Ima Sanchís, entrevista a Mario Kapilolo, “Yo he vivido dos vidas (...)”, La Vanguardia 22-05-2009.
