La
feina és part essencial de la nostra identitat, i per tant pot ser el vehicle
per a la nostra realització o per a la nostra destrucció.
Des
de finals dels anys 90 hi ha hagut una transformació molts profunda de
l'organització de l'organització del treball. Els tècnics i enginyers han estat
reemplaçats per gestors que no necessàriament entenen de la matèria que han de
gestionat. S'encarreguen de la gestió de costos: d'estocs, del personal; i les
seves eines, l'avaluació individual de la feina, els criteris de certificació,
les normes ISO... ja no mesuren la qualitat del treball sinó la quantitat.
L'avaluació
individual, ja sigui a força de promocions o càstigs, provoca la competitivitat
generalitzada, la qual cosa altera profundament les relacions en el lloc de
treball on l'ajuda mútua desapareix.
És
el campi qui pugui instal·lant la desconfiança i la por, la qual cosa provoca diverses
patologies. Els trastorns musculoesquelètics són la malaltia professional que
més augmenta a França. No es deu a una mala postura, es tracte de tensió,
afecta tota mena de treballadors i és una catàstrofe en la salut pública. També
augmenten el 'burn out' i el 'karoshi', mort sobtada ocasionada per una
hemorràgia cerebral sense que hi hagués cap factor de risc cardiovascular. I
s'ha disparat el consum de drogues per aguantar el ritme de feina. Sabem que a
les cadenes de muntatge es consumeix cocaïna.
Creix
el nombre de suïcidis en el lloc de treball. L'estandarització a través de
l'aplicació de protocols crea molt patiment ètic entre els professionals.
Comercials, metges, jutges, anestesistes... els apliquen sabent que en molts
casos les repercussions seran nefastes.
Un
fenomen nou que va aparèixer l'any 2000 i té lloc a tots el països occidentals.
A France Télécom en sis mesos el 2009 es van suïcidar 35 persones, i un total
de 60 entre el 2207 i el 2010.
Es
manifesta en persones dedicades, sòlides i ben estructurades l'organització de
les quals els impulsa a contribuir en pràctiques que ells condemnen: empleats
de centres de trucades que es veuen obligats a mentir al client; metges als quals
se'ls demana que aturin la reanimació d'un pacient per recuperar els òrgans per
a transplantaments per augmentar el rendiment d'un hospital.
El
treballador és més dòcil que mai perquè l'avaluació personal ha destrossat la
solidaritat i la confiança. En les multinacionals veus que els enginyers, amb
taules continues, prefereixen comunicar-se per e-mail. Els treballadors tenen
por els uns dels altres.
Vivim
en la inseguretat. La pressió és tan gran que no s'havien vist mai tantes
prejubilacions. Als hospitals a França hi ha milers de llocs vacants per a
metges en cap de servei.
Destruïda
la solidaritat, les estratègies que desenvolupem per defensar-nos d'aquesta
pressió laboral col·lectivament passen per intentar integrar el patiment. Avui
la mà d'obra es basa en la subcontractació en cascada, la feina precària. Els
obrers ho capgiren assumint el risc laboral com un joc.
Hem
d'organitzar el treball d'una altra manera. Des del nostre laboratori vam posar
en marxa fa deu anys un altre model de gestió que està funcionant molt bé.
Proposa la cooperació horitzontal, vertical, amb els clients, i transversal
(entre metge i pacient, professor i alumnes, productor i consumidor). El
resultat és una productivitat més gran perquè optimitza el temps, l'eficiència
i la qualitat.
Vaig
escriure un informe per al Govern francès amb un comitè d'experts, però va ser
arxivat. Les multinacionals i els estats prefereixen perdre qualitat i salut
mental i guanyar domini i control, perquè això debilita la possibilitat que la
gent s'organitzi i protesti. A França ja no hi ha vagues!
Els
sistema no sembla que hagi de canviar, malgrat que hi ha senyals clars qu el
model està en crisi i que destrueix el teixit social i la democràcia, d'aquí el
malestar i l'ascensió de la dreta a tot
Europa.
Però
aquest model s'imposa perquè molts hi col·laboren, executius, gerents, personal
de recursos humans, supervisors i tècnics que contribueixen a la
flexibilització de la feina, l'abús i la precarietat sabent que és moralment
reprovable. La seva manera d'aguantar és no pensar centrant-se en la feina i
obeint. Molts pateixen estrés i trastorns cognitiu, és a dir, no poden
distingir el que és just del que és injust, i fins i tot el que és veritat del
que és fals en la pròpia naturalesa de la feina.
Ima Sanchís, entrevista a Christophe
Dejours, "L'ajuda mútua a la feina ha desaparegut", La Vanguardia 6-'3-2018.
